Estructura gramatical i normativa lingüística : a propòsit dels verbs psicològics en català

Resum En aquest article s’estudien els trets estructurals més rellevants de la sintaxi i la semàntica de dues classes de «verbs psicològics» del català, els verbs transitius causatius (e.g., alegrar) i els verbs intransitius estatius (e.g., agradar). Un dels objectius principals és també deixar clar que la majoria dels parlants nadius del català tenen la doble possibilitat d’usar verbs com ara sorprendre, preocupar o molestar com a transitius o intransitius, tot i que l’ús intransitiu continua essent negligit pel diccionari normatiu del català, el DIEC. Es demostra que hi ha una clara motivació darrera d’aquesta alternança suposadament lliure: quan els verbs del tipus sorprendre tenen un ús transitiu, aleshores la seva conducta sintàctica i semàntica és idèntica a la dels verbs del tipus alegrar, mentre que, quan tenen un ús intransitiu, es comporten com els verbs del tipus agradar. D’altra banda, les gramàtiques o els diccionaris sobre el català normatiu accepten com a formes normatives aquelles que són clarament agramaticals per als parlants del català. Aquest és el cas de verbs com ara interessar o desagradar, els quals han estat entrats en el DIEC com a verbs transitius. Queda clar, doncs, que els lexicògrafs o les gramàtiques del català (normatiu) no haurien de continuar negligint les contribucions dels lingüistes teòrics. Paraules clau: sintaxi, semàntica lèxica, lexicologia, normativa lingüística. Abstract.Grammatical structure and standard linguistics: on «pychological verbs» in Catalan In this paper we study the most relevant structural facts concerning the syntax and semantics of two classes of «psychological verbs» in Catalan, namely causative transitive verbs like alegrar (to cheer up) and stative intransitive verbs like agradar (to be pleasing to). On the other hand, one of our main goals is to make it clear that a vast majority of Catalan native speakers can use verbs like sorprendre (to surprise), preocupar (to worry) or molestar (to bother) sometimes as transitive and sometimes as intransitive, the latter use being clearly neglected by the Standard Catalan Dictionary (DIEC). We show that there is a clear * Aquest treball s’ha beneficiat d’un ajut del Ministerio de Educación y Ciencia PB93-0893C04-04 (Teresa Cabré), d’una beca d’investigació de la Generalitat de Catalunya (Jaume Mateu) i d’un ajut de la Generalitat de Catalunya 1995SGR-00486 i de la Xarxa Temàtica (XT 94-48) (T. Cabré i J. Mateu). Voldríem donar les gràcies a C. Picallo, G. Rigau i X. Villalba pels seus comentaris i suggeriments. Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 65-81 Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català* Teresa Cabré Monné Jaume Mateu Fontanals Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filologia Catalana 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 65 motivation behind this apparently free alternation: when verbs like sorprendre have a transitive use, their syntactic and semantic behaviour is identical to that of verbs like alegrar, whereas their behaviour is identical to that of verbs like agradar when they have an intransitive use. The opposite point is also true: we point out that unfortunately grammars or dictionaries on Standard Catalan should not qualify as regular some patterns that are clearly ungrammatical for Catalan native speakers: it is the case of verbs like interessar (matter to) or desagradar (to be displeasing to), which are said to be transitive verbs according to DIEC. It is then clear that lexicographers or grammars on (Standard) Catalan should not neglect anymore the Contributions of theoretical linguists. Key words:syntax, lexical semantics, lexicology, standard linguistics. L’objectiu d’aquest article és el de fer unes consideracions sobre el concepte de normativa lingüística tal com ha estat implementat per l’organisme responsable d’establir la normativa sobre el català, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ens referirem a les conseqüències que ha tingut l’aplicació disciplinada d’una normativa sintàtica fragmentària entesa en sentit estricte. Particularment, analitzarem les construccions amb verbs psicològics en català. La gramàtica d’aquests verbs (la dels parlants) no coincideix, en alguns casos, amb la que es descriu al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), única obra de referència1. En una concepció restrictiva de la normativa gramatical, la falta de referència a una construcció n’indica la incorrecció. Com que, per les seves característiques, la sintaxi no és fàcil de reduir a un conjunt de normes específiques, l’obligatorietat de sotmetre’s a una disciplina estricta pot portar a la llarga unes conseqüències més aviat negatives, en el sentit d’abandonament de l’ús de la llengua, i pot no contribuir a la preservació de la integritat de la llengua catalana, que és l’objectiu que aquestes normes pretenen. 1. La normativa lingüística catalana Amb la publicació del nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), de diversos materials de caràcter normatiu aprovats per la Secció Filològica i la perspectiva d’una nova gramàtica normativa de la llengua catalana promesa 66Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 Teresa Cabré Monné; Jaume Mateu Fontanals 1.Ynglès (1988) ja va cridar l’atenció sobre aquest fenomen. Sumari EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 66 1. La normativa lingüística catalana 2. La normativa sintáctica. El cas dels verbs psicològics 3. Alguns aspectes de la sintaxi i la semàntica dels verbs psicològics 4. Escoli Bibliografia per la mateixa institució, sembla que la societat catalana hauria de quedar prou ben dotada de les eines de consulta sobre la normativa lingüística. La normativa sobre el català, tal com queda implícit en aquestes obres, no s’entén com una descripció gramatical de la llengua (llevat del diccionari), sinó com un conjunt de normes sobre la correcció dels fets lingüístics de què tracten aquestes normes. Des de Fabra, la normativa ortogràfica s’ha implementat i consolidat pel fet de ser un codi arbitrari, establert i tancat. Algunes qüestions, però, tenen implicacions en la morfologia i, en menor grau, en la pronúncia i en la sintaxi. En realitat, les obres gramaticals de Fabra són una combinació de normes i descripció lingüística en les quals, deixant de banda la part estrictament ortogràfica, podríem dir que predomina la descripció, normalment sense justificació teòrica, justificació que segurament l’hauria complicat en altres conflictes que devia considerar innecessaris. Només cal veure, per posar-ne un exemple, la classificació quadripartita dels tipus de verbs a la gramàtica del 1956. Els quatre grups s’exemplifiquen amb les frases següents: I. El nen plora II. Aquest regle és curt III. Plou. És clar IV. Ha arribat un parent meu Fabra inclou en el primer grup tant els verbs transitius com els intransitius; però treu d’aquest grup un conjunt de verbs intransitius que tenen un comportament sintàctic específic (per exemple, la posposició «normal» del subjecte i l’ocupació del lloc de l’objecte directe, reflectit en l’exemple) i que constitueixen el grup IV, els verbs anomenats «inacusatius». Quina altra raó podia tenir Fabra per proposar i explicar aquesta classificació sinó la de descriure el comportament sintàctic diferent dels verbs? Respecte al que s’entén habitualment per normativa sintàctica, de fet es redueix a incursions sobre aspectes o temes específics. Malgrat els estudis específics importants que s’han fet en aquest camp, aquests són ignorats no només pel públic general pel seu caire d’investigació lingüística, sinó també per la institució responsable de proposar, revisar i divulgar la normativa lingüística en tots els seus àmbits. Això comporta que sorgeixin dubtes i confusions que els usuaris de la lletra escrita no poden ser capaços de resoldre per ells mateixos, decisions que en molts casos hom no els dóna dret a fer. Davant d’aquests dubtes, l’usuari només pot consultar el DIEC i contrastar la informació que hi troba amb la seva pròpia competència. De vegades, la informació que ofereix el diccionari a través de la definició lexicogràfica o a través dels exemples no coincideix amb el coneixement que hom té de l’ús de la llengua. Aquestes divergències són degudes sovint a l’absència d’una determinada informació, a la manca de la informació específica que coneixem. Naturalment, aquestes absències o deficiències poden ser interpretades de dues maneres: bé com un buit (i en aquest cas podem utilitzar tranquil·lament el mot o expressió segons la nostra informació gramatical i semàntica), bé com un senyal d’incorrecció (i aleshores no podem utilitzar els mots segons la nostra Els verbs psicològics en català Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 67 EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 67 competència sinó tal com fa explícit el diccionari). Sovint és aquesta segona interpretació la que s’imposa (i els correctors, traductors i escriptors en general ho saben prou bé), sobretot per l’actitud de l’IEC feta explícita en les paraules de la introducció del DIEC, que no permeten una altra opció: «Aquest diccionari és el que estableix la forma i el significat de les paraules reconegudes com a pròpies i generals de la llengua catalana»2. No creiem que després de la publicació de la nova gramàtica normativa de l’IEC la situació canviï gaire, entre altres raons perquè, suposant que tracti tots els aspectes a priori conflictius, difícilment podrà contradir i desautoritzar el diccionari general que s’acaba de publicar, i perquè, en qualsevol cas, una gramàtica no pot arribar al nivell lèxic particular que necessàriament té el diccionari. Parlar dels aspectes conflictius de la normativa catalana implica, però, entendre el concepte de normativa d’una manera determinada. Aquesta és una de les tres opcions que proposa Joan Solà3per interpretar què és o què ha de ser aquesta normativa: «la gramàtica normativa actual hauria de donar compte de totes aquelles qüestions que preocupen els assessors lingüístics en aquest moment»4. Si els estudis gramaticals normatius s’han de circumscriure als punts «conflictius» de la llengua com una alternativa «més modesta» a una descripció exhaustiva ideal, el resultat pot desembocar en una col·lecció de propostes normatives sense una base de referència que els doni unitat i les faci conseqüents amb una anàlisi coherent. Les altres dues maneres que proposa J. Solà d’entendre la normativa resulten complementàries l’una de l’altra: «a) Uns codis de principis bàsics i generals» i «b) Una descripció pretesament exhaustiva de la llengua»5. Entenem l’opció a)com un conjunt de normes relatives a aspectes que d’una manera generalitzada tots els parlants de la llengua han d’assumir i acatar. Interpretem que la normativa ortogràfica representa el cas més clar d’aquest punt de vista i és evident també que ningú no posa en qüestió una normativa d’aquestes característiques. Aquesta normativa, però, un cop establerta, assumida i coneguda pels usuaris de la llengua no ha de canviar substancialment. Per exemple, el canvi radical de criteri que s’ha imposat respecte a la normativa ortogràfica dels mots prefixats i compostos no afavoreix en absolut la consolidació d’una norma que tenia, sens dubte, aspectes poc clars i alguns casos d’aplicació dubtosa. Però, aleshores, només calia esmenar aquests casos concrets. Les conseqüències d’aquesta mena d’errors estratègics són difícils de considerar i no és aquest el lloc ni estem nosaltres capacitats per fer-ho. La descripció lingüística i la normativa no s’entenen habitualment com a termes sinònims; és per això que la proposta b) de Solà es distancia considerablement del concepte més estès, que podem identificar amb les dues opcions 68 Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 Teresa Cabré Monné; Jaume Mateu Fontanals 2. DIEC, p. XXII, 5. 3. Vegeu SOLÀ (1994), Introducció. 4. Op. cit., p. 11. 5. Op. cit., p. 9-10. EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 68 anteriors. Però és precisament la descripció lingüística l’única opció que pot servir de marc de referència per a la correcció lingüística. Això no vol dir pas, recuperant també les paraules de Solà, que «hàgim de fer-ho sense tacte polític i sense prudència pedagògica. I estudiar la realitat no equival tampoc, evidentment, a acceptar-la sense condicions»6. Cal insistir en el fet que propugnar una normativa lingüística que s’identifiqui en la mesura que sigui possible amb una descripció acurada i completa de la llengua implica, per una banda, tractar-la no com una llengua morta i estancada, sinó com una llengua normal qualsevol sense segregar-li cap mecanisme gramatical propi, cosa que encara tenim l’oportunitat de fer, i, per l’altra, inculcar als parlants d’aquesta llengua que s’han de sentir còmodes usant-la, que només a partir del seu sistema gramatical s’hi poden sentir i que només fent-ho així podrem tenir assegurat el futur de la nostra llengua. Cal també repetir que analitzar i descriure l’estructura gramatical de la llengua és imprescindible per saber què és propi i què és aliè, quin ha estat el resultat d’un determinat procés evolutiu i com s’ha reflectit en la reducció, manteniment o ampliació de les diferències dialectals. És així com podrem anar endavant en la consolidació del català com una llengua normalitzada. 2. La normativa sintàctica. El cas dels verbs psicològics La normativa sintàctica tal com s’entén habitualment es redueix a una sèrie de normes sobre qüestions molt específiques, les quals a més han quedat sovint poc clares per la manca d’una base descriptiva prou completa7. En molts casos, però, la gramàtica normativa ni tan solament ha fet referència explícita a certs problemes que tenen un pes important en una sintaxi descriptiva. En aquests casos l’única font de referència és la definició i l’exemplificació dels articles corresponents del diccionari. El comportament sintàctic dels anomenats verbs psicològics constitueix un cas ben representatiu del que intentem exposar, és a dir, de la dicotomia entre gramàtica descriptiva (la dels parlants) i gramàtica normativa explícita. Podríem definir d’una manera intuïtiva els verbs psicològics com aquells que designen processos o estats mentals, i més concretament, un sentiment. Verbs com agradar, alegrar, commoure, desagradar, divertir, emocionar, encantar, estimar, interessar, molestar, odiar, preocupar, sorprendre, témer, etc. s’inclouen en aquest grup. Se sol partir d’una triple classificació dels verbs psicològics segons la posició sintàctica que ocupa l’experimentador: la primera classe estaria formada per verbs del tipus témer, odiar, estimar, en què l’experimentador ocupa la posició de subjecte; la segona estaria formada per verbs del tipus alegrar, preocupar, sorprendre, en què l’experimentador ocupa la posició de complement directe, i la tercera, per verbs com agradar, importar, doldre, en què Els verbs psicològics en català Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 69 6. Op. cit., p. 16. 7. Vegeu SEGARRA (1983), «Reflexions sobre la normativa sintàctica actual», a Actes de les primeres jornades d’estudi sobre la llengua normativa. EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 69 l’experimentador ocupa la posició de complement indirecte8. En aquest treball ens centrarem en els dos darrers tipus, ja que és aquí on sorgeix el problema, és a dir, les diferències entre l’ús i el que estableix el DIEC9. Prenent de referència la llista de verbs donats, hem observat que en l’ús sintàctic real n’hi ha que es comporten com el verb agradar, n’hi ha que es comporten com alegrar i n’hi ha que es poden construir com agradar i com alegrarsegons el que es vulgui expressar. Aquest comportament sintàctic no és necessàriament uniforme des del punt de vista dialectal (i fins i tot idiolectal), ja que es tracta d’unes construccions en procés de canvi i, per tant, poden estar consolidades en uns parlants més que en altres. El diccionari normatiu classifica aquests verbs o bé com a exclusivament transitius o bé com a exclusivament intransitius, els quals regeixen implícitament datiu10. És a dir, verbs com agradar, importar i doldre són intransitius com plorar, però els exemples dels articles lexicogràfics corresponents permeten deduir que es construeixen amb un complement datiu. D’acord amb la normativa, tots els altres verbs només es poden construir amb un complement directe, fins i tot interessar i desagradar. La majoria d’aquests verbs estan exemplificats amb construccions en què el complement directe és un pronom de primera o segona persona, de manera que, en principi, la seva font sintàctica es podria interpretar com un datiu: Em desagrada molt que no hagin volgut venir, És un color que no em desagrada (p. 570), o bé, Aquesta lectura m’ha interessat molt, És una cosa que no m’interessa gens ni mica (p. 1.069). Les diferències que es poden observar entre l’ús d’aquests verbs i el que fa explícit el diccionari són degudes a un procés històric de canvi semàntic i sintàctic que, per això mateix, no és uniforme en tots els dialectes ni en tots els parlants, però que està absolutament arrelat en bona part del domini lingüístic des de fa temps11. Si considerem les frases següents segons l’ús real, a (1) es mostra la construcció amb acusatiu; a (2) hi apareixen els verbs amb règim datiu; els verbs 70 Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 Teresa Cabré Monné; Jaume Mateu Fontanals 8. Vegeu BELLETTI i RIZZI (1987), BOUCHARD (1995), PESETSKY (1995) i RUWET (1972), entre altres. 9. Altres verbs psicològics que pertanyen a aquests dos grups són: amoïnar, apassionar, atreure, complaure, convenir, desesperar, desil·lusionar, doldre, empipar, emprenyar, enfadar, entusiasmar, esgarrifar, espantar, estranyar, fascinar, horroritzar, importar, intrigar, meravellar, satisfer, sobtar, rebentar, turmentar. 10. Diem «implícitament» ja que la referència al règim datiu ha estat eliminada de la definició lexicogràfica del DIEC. Per exemple, a la definició del verb deure, el DGLC posa: «Haver de donar o pagar (una quantitat prestada, imposada per la llei, etc.)» (p. 610), amb la qual cosa el nou diccionari ha perdut la informació idiosincràtica d’aquells verbs que a més de regir complement directe regeixen també complement indirecte. 11. Aquest no és l’únic cas de desfasament entre la norma i la llengua parlada. Per exemple, amb diferències dialectals, escriure, pegar, telefonar, trucar, etc. Els exemples del DIEC: «Li escric cada dia» (p. 769), «He telefonat al meu germà» (p. 1.745), «Per què li pegueu, a aquest xicot? (p. 1.376), contrasten amb l’ús (dialectal) de: «L’escric cada dia» «L’he telefonat», o bé «Per què el pegueu?». Vegeu també SOLÀ (1994) «El complement directe» (p. 163-177). EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 70 de (3) poden formar part tant de la construcció amb acusatiu com de la construcció amb datiu, com es fa evident en els exemples següents: Classe 1. Verbs transitius com alegrar, commoure, emocionar (1) a. Les teves paraules la van alegrar, commoure, emocionar molt. Classe 2. Verbs intransitius comagradar, desagradar, interessar (2) a. Li van agradar, desagradar, interessar les teves paraules. Classe 3. Verbs com sorprendre, preocupar, molestar (3) a. Les teves paraules la van sorprendre, preocupar, molestar molt. b. Li sorprèn, preocupa, molesta que la joventut d’avui fumi tant. En les frases sense l’element regit pronominalitzat, l’aparició de la preposició aindica la diferència entre datiu i acusatiu; però la pronúncia no mostra sempre aquesta oposició, perquè sovint la preposició s’elideix a causa de les seves característiques fonètiques. Les construccions en femení i encara més en plural mostren clarament els casos en què s’ha modificat l’estructura sintàctica d’aquests verbs, ja que la diferència fonètica entre [ləs] i [əlzi] és molt grossa. Vegem-ho en els exemples anteriors i comprovarem que la pronominalització [ləs] versus [əlzi] no deixa dubtes sobre el règim d’aquests verbs12. (1) a’. Les teves paraules [ləs] / *[əlzi] van alegrar, commoure, emocionar molt. (2) a’. [əlzi] / *[ləs] van agradar, desagradar, interessar molt les teves paraules. (3) a’. Les teves paraules [ləs] / *[əlzi] van sorprendre, preocupar, molestar molt. b’. [əlzi] / *[ləs] sorprèn, preocupa, molesta que la joventut d’avui fumi tant. 3. Alguns aspectes de la sintaxi i la semàntica dels verbs psicològics Dos són els objectius principals que ens proposem en aquesta secció. Per una banda, estudiarem les diferències sintàctiques i semàntiques més rellevants entre les construccions acusatives del tipus Les teves paraules van alegrar les nostres mares (cf. la classe 1) i les construccions datives del tipus A les nostres mares els [əlzi] van agradar les teves paraules (cf. la classe 2). Per altra banda, demostrarem que uns determinats verbs (cf. la classe 3, e.g., sorprendre) tenen un comportament sintàctic i semàntic a voltes com els verbs de la classe 1 (e.g., Les teves paraules van sorprendre les nostres mares) i a voltes com els verbs Els verbs psicològics en català Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 71 12. Les formes marcades amb asterisc es consideren agramaticals. És a dir, són agramaticals per a aquells parlants que accepten com a normals les frases 1a, 2a, 3a, i 3b. Les marcades amb interrogant són dubtoses per a aquests mateixos parlants. EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 71 de la classe 2 (e.g., A les nostres mares els [ ə lzi] sorprèn que la joventut d’avui fumi tant). Posarem especial èmfasi en l’estreta correlació que existeix entre construccions datives com ara A les nostres mares els [ ə lzi] van interessar/desagradar les teves paraules (com hem dit, ben vives arreu dels Països Catalans, però, això no obstant, no acceptades per la normativa vigent!) i construccions datives com ara A les nostres mares els [ ə lzi] van agradar les teves paraules, i aportarem fets tant de naturalesa sintàctica com semàntica que justifiquen una anàlisi unitària d’aquest tipus de construccions datives. 3.1. Construccions acusatives versus construccions datives Fixem-nos d’entrada en les dades següents, les quals formen un contrast interessant entre els dos tipus de construccions que tractarem en aquesta secció: (4) a. Les teves paraules van alegrar, commoure, emocionar les nostres mares. b. (A) Les nostres mares, les van alegrar, commoure, emocionar les teves paraules. (5) a. ?Les teves paraules van agradar, desagradar, interessar a les nostres mares. b. A les nostres mares, els [əlzi] van agradar, desagradar, interessar les teves paraules. (6) a. A qui van alegrar, commoure, emocionar les teves paraules? b. *A qui {la/el/els/les} van alegrar, commoure, emocionar les teves paraules? (7) a. ?A qui van agradar, desagradar, interessar les teves paraules? b. A qui li van agradar, desagradar, interessar les teves paraules? Com podem veure a (4) i a (6), el comportament sintàctic dels verbs psicològics del tipus alegrar és idèntic al que presentaria qualsevol altre verb transitiu (e.g., Vaig veure la Maria l’altre dia/(A) la Maria la vaig veure l’altre dia; A qui vas veure l’altre dia? /*A qui la vas veure l’altre dia?). A (4b), el SN les mares està dislocat a l’esquerra (en termes tècnics, es diu que ocupa la posició sintàctica perifèrica de TÒPIC), i queda legitimat dins de l’oració per un pronom clític en cas acusatiu. Per altra banda, l’oració de (6b) és agramatical, ja que el clític acusatiu és incompatible amb la traça que deixa l’element interrogatiu després de moure’s des de la posició de complement directe cap a l’encapçalament de l’oració (en termes tècnics, es diu que s’ha mogut cap a la posició d’especificador del sintagma complementitzador (SComp))13. 72 Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 Teresa Cabré Monné; Jaume Mateu Fontanals 13. Cf. HERNANZ-BRUCART (1987) o Rafael RAMOS (1992) per a una explicació més clara de les construccions amb element dislocat i de les construccions interrogatives. EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 72 Per altra banda, no ens podem estar de repetir aquí que hauria de ser evident que verbs com ara desagradar o interessarno poden ser classificats sintàcticament com a verbs transitius. La agramaticalitat de les dades de (8) i la gramaticalitat de les de (9) ens demostren clarament que la normativa actual sobre aquests verbs s’ha dictat de manera errònia: (8) a. *(A) les nostres mares, les desagrada que anem al cinema. b. *(A) les nostres mares, les interessa que anem a l’escola. (9) a. A les nostres mares, els [əlzi] desagrada que anem al cinema. b. A les nostres mares, els [əlzi] interessa que anem a l’escola. Pel que fa a la construcció dativa amb verbs del tipus agradar, ens limitarem a descriure breument les seves característiques sintàctiques més rellevants14. Com és ben sabut, hi ha una forta tendència en el català central a doblar obligatòriament amb un clític el datiu que acompanya els verbs del tipus agradar (cf. (5) i (7)). Un fet, però, que sovint hom passa per alt és que el doblament no és pas obligatori en tots els casos. Així, per exemple, no és obligatori quan el datiu és un quantificador com ara ningú, o quan està focalitzat o emfasitzat15 (cf. (5a) amb (10)). (10) a. Les bajoques no agraden a ningú. b. Les bajoques agraden AL PEP (i no a la Maria). L’obligatorietat del clític datiu en la construcció amb els verbs del tipus agradar està estretament lligada a (o tal vegada causada per) una altra característica sintàctica d’aquests verbs, que ha estat observada per lingüistes com Bonet-Solà (1986) o Rigau (1990): la tendència del seu subjecte a anar en posició postverbal. Rigau (1990) apunta la hipòtesi que aquesta tendència «està relacionada amb el fet que sigui la posició postverbal una posició de focus»16. Es podria dir també que les diferències d’ordre que podem observar entre l’oració de (5b) i les oracions de (10) estan condicionades per factors que impliquen la noció de focus i, més generalment, l’estructura funcional TEMA («informació vella») — REMA («informació nova»)17: a (5b), el subjecte les teves paraules (REMA) ocupa una posició postverbal amb focus, mentre que el complement en datiu (TEMA) està dislocat a l’esquerra, i queda legitimat dins l’oració per un pronom reassumptiu o de petja; per altra banda, en les oraEls verbs psicològics en català Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 73 14. Cf. RIGAU (1990) per a un estudi força detallat de les propietats semàntiques i sintàctiques del verb agradar. En el nostre article ens limitarem a precisar les que creguem més rellevants per al problema que tractem. 15. D’acord amb les convencions establertes en els treballs de gramàtica teòrica, marquem amb majúscules aquell constituent que ha estat enfasitzat. 16. Cf. RIGAU (1990: nota 12, p. 14). 17. Cf. HERNANZ-BRUCART (1987, cap. 3) per a una síntesi prou clara sobre l’estructura funcional de l’oració en termes de TEMA-REMA; cf. ROSSELLÓ (1986), BONET (1991) i SOLÀ (1992) sobre el focus del subjecte postverbal. EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 73 (26) a. Els nens van molestar la Maria = Els nens CAUSAR la Maria ESDEVENIR EN molèstia (física)25 (i.e., molesta). b. Les seves paraulotes van molestar la Maria = Les seves paraulotes CAUSAR la Maria ESDEVENIR EN molèstia (psicològica) (i.e., molesta). Per altra banda, la construcció dativa amb els verbs de la classe 3 s’usa per manifestar un estat o una propietat, però mai un esdeveniment (causat o no). D’aquí que el primitiu semàntic escollit per als verbs de la classe 2 sigui ÉSSER (cf. (18))26. (27) A la Maria li molesten els nens = Els nens ÉSSER una molèstia per a la Maria (i.e., molestos per a la Maria). És evident, doncs, que serà la semàntica conceptual, en l’àmbit de la qual es defineix també el context discursiu, la que afavorirà que escollim una lectura causativa (per tant, una construcció acusativa) o una lectura estativa no causativa (per tant, una construcció dativa). En aquest sentit, és clar que les estructures sintàctiques (acusatives i datives) hauran de respectar les exigències imposades per les seves corresponents estructures semàntiques. 4. Escoli En concloure, voldríem remarcar que una conseqüència rellevant que es desprèn d’aquest treball és el fet que la normativa del català, expressada en les obres de referència, ha d’estar basada necessàriament en els estudis gramaticals que descriuen i expliquen l’estructura de la llengua. A partir d’algunes construccions amb verbs psicològics, hem intentat de fer veure que no es pot dictar una normativa desatenent la gramàtica dels parlants de la llengua. Així, per exemple, hem posat de manifest que uns verbs que el DIEC classifica només com a verbs transitius (e.g., sorprendre, preocupar, molestar, etc.) també han ser classificats com a verbs intransitius d’acord amb l’ús real genuí de la llengua catalana, únic «criteri d’autoritat» a partir del qual 80 Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 Teresa Cabré Monné; Jaume Mateu Fontanals 25. Cal notar que l’oració Els nens van molestar la Mariaté una interpretació ambigua, segons si la molèstia és física o psicològica. Si hi afegim un adjunt com ara fent-li pessigolles és clar que la molèstia és física. En canvi, la lectura psicològica seria la més afavorida en la interpretació «Els nens (i.e., la conducta dels nens) van molestar la Maria». 26. Ynglès (1988) proposa que el subjecte de la construcció dativa és una «causa indirecta», mentre que el subjecte de la construcció acusativa és una «causa directa». Ara bé, d’acord amb el marc teòric proposat per LEVIN i RAPPAPORT HOVAV (1995), nosaltres hem optat en aquest treball per reservar el primitiu semàntic o conceptual de CAUSA per a les construccions transitives o acusatives que expressen també un canvi d’estat. Ja que no disposem de prou espai per fer un estudi comparatiu de la nostra proposta amb la d’Ynglès (1988), el lector pot consultar aquest treball per a un tractament de la semàntica dels verbs psicològics diferent del que hem proposat aquí. EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 80 s’hauria de dictar una norma. El comportament doble d’aquests verbs ha estat justificat sobre la base d’un estudi de les propietats sintàctiques i semàntiques diferents de les construccions acusatives i datives en què apareixen aquests verbs. Bibliografia BELLETTI, A.; RIZZI, L. (1987). «Los verbos psicológicos y la teoría temática». A DEMONTE, V.; LAGUNILLA, M.F. (eds.). Sintaxis de las lenguas románicas. El Arquero. També apareix publicat a Natural Language and Linguistic Theory, 6.3, 1988, p. 91-354. BONET, E. (1991). «Postverbal subjects in Catalan». MIT Working Papers in Linguistics, 13, p. 1-26. BONET, S.; SOLÀ, J. (1986). Sintaxi generativa catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. BOUCHARD, D. (1992). «Psych constructions and linking to Conceptual Structures». A HIRSCHBÜHLER, P. ; KOERNER, K. (eds.). Romance Languages and Modern Linguistic Theory. CILT, Amsterdam/Filadèlfia: John Benjamins. — (1995). The Semantics of Syntax. Chicago: University of Chicago Press. BURZIO, L. (1981). Intransitive Verbs and Italian Auxiliaries. Tesi doctoral. Cambridge, Massachusetts: MIT. FABRA, P. (1932). Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona: López Llausàs ed. —(1956). Gramàtica catalana. Barcelona:Teide. GOLDBERG, A. (1995). Constructions: A Construction Grammar Approach to Argument Structure. Chicago: University of Chicago Press. HERNANZ, M.L.; BRUCART, J.M. (1987). La sintaxis. Barcelona: Crítica. INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995). Diccionari de la llengua catalana. LEVIN, B. (1993). English Verb Classes and Alternations: a Preliminary Investigation. Chicago: University of Chicago Press. LEVIN, B.; RAPPAPORT HOVAV, M. (1995). Unaccusativity. At the Syntax-Lexical Semantics Interface. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. MATEU, J. (1997). On Relational Semantics: a Semantic Theory of Argument Structure. Treball d’investigació. Universitat Autònoma de Barcelona. PESETSKY, D. (1995). Zero Syntax. Cambridge, Massachusetts: MIT Press. RAFAEL RAMOS, J. (1992). Introducció a la sintaxi. València: Tàndem. RIGAU, G. (1990). «Les propietats d’agradar: estructura temàtica i comportament sintàctic». Caplletra, p. 7-19. ROSSELLÓ, J. (1986). Gramàtica, configuracions i referència. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. RUWET, N. (1972). Théorie syntaxique et syntaxe du français. París: Ed. du Seuil. SEGARRA, M. (1983). «Reflexions sobre la normativa sintàctica actual». Actes de les primeres jornades d’estudi sobre la llengua normativa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. SOLÀ, J. (1994). Sintaxi normativa. Estat de la qüestió. Barcelona: Empúries. SOLÀ PUJOLS,J. (1992). Agreement and Subjects. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. YNGLÈS, M.T. (1988). «Les relacions semàntiques del cas datiu». A WHITE ALBRECHT,J. i altres (eds.). Homenatge a Josep Roca-Pons. Estudis de llengua i literatura. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Els verbs psicològics en català Quaderns. Revista de traducció 2, 1998 81 EUTI 2 065-081 4/6/98 12:28 Página 81