Cobalto, història d'una iniciativa editorial (1947-1953)

Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Jaume Vidal Oliveras Universitat Autònoma de Barcelona Departament d’Art 08193 Bellaterra. (Barcelona). Spain Resum En complir-se el cinquantenari del naixement de l’editorial Cobalto, es presenta el primer article que analitza en profunditat el procés de l’editorial Cobalto (1947-1953). L’editorial apareix amb Cobalto. Arte antiguo y moderno, una revista d’alta divulgació, neutra a l’art modern fins a esdevenir una aposta decidida per la modernitat en la seva darrera publicació: Joc net. Efectivament, amb el pas del temps l’editorial evoluciona —en sintonia amb altres episodis— i, tot ampliant les seves activitats, esdevé un punt de referència per a la recuperació de l’anomenat art modern a final dels anys quaranta i principi dels cinquanta. Entre altres fites, cal assenyalar l’edició d’un número especial dedicat al surrealisme, el primer estudi crític sobre el tema després de la guerra civil. Igualment, organitzarà la primera exposició de Miró i editarà les primeres monografies sobre Miró i Dalí després de la guerra civil. I més: donarà cobertura i col·laborarà amb l’associació Cobalto 49 —una plataforma per a la promoció de l’art modern— i editarà els fascicles Cobalto 49. Paraules clau: Cobalto, revista, editorial. ABSTRACT Cobalto, the history of a publisher’s initiative (1947-1953) On the 50th anniversary of Cobalto publishing house, we present the first article to analize in depth how Cobalto publishing house works (1947-1953).The first published work appeared with the title Cobalto. Arte antiguo y moderno (Cobalto. Old and modern art), a magazine of wide circulation, which at first was of no particular leaning towards modern art but it became a firm supporter of modern trends evident in its latest publication: Joc net (“Fair play”). Indeed, over the years the publishing house evolved —in tune with others events— and whilst broadening its scope, became a point of reference for the revival of what we know as modern art at the end of the 40s and the begining of the 50s. Among other aims it is worth mentioning the publication of a special issue on Surrealism, the first decisive study on the subject carried out after the Civil War. Furthermore, there will be the first exhibition of Miró’s work and there will be published the first monographs on Miró and Dalí after the Civil War. Also, it will have a coverage and will collaborate with the Cobalto 49 association —a platform to promote art— and will publish the Cobalto 49, in instalments. Key words: Cobalto, magazine, publishing house. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 215-240 216 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras Aquest any es compleix el cinquantenari de la fundació de l’editorial Cobalto. És, doncs, un moment oportú per parlar-ne, especialment perquè, malgrat la seva transcendència, a l’entorn d’aquesta editorial hi ha una mena de silenci o, si més no, unes interpretacions que cal contrastar. El nostre objectiu és donar una visió panoràmica de les activitats de l’editorial. Hem escollit com a fil conductor les publicacions periòdiques —tipus revista— de Cobalto. Aprofundir en aquest tipus de publicació ens permetrà descobrir l’esperit i la història de l’editorial*. Cobalto neix com una revista d’alta divulgació especialitzada en art. Però amb el pas del temps —i malgrat la seva curta vida— evoluciona i amplia les seves activitats. Esdevé un dels primers episodis, juntament amb altres esdeveniments, de la recuperació de l’art modern de la postguerra. I serà l’origen —com estudiarem posteriorment— de les associacions Cobalto 49 i Club 49, associacions militants de l’art modern, que incideixen també en la renovació de l’art a Barcelona. Cobalto, com veurem més endavant, es constitueix com a societat civil el 12 de juny de 1947 i dóna de baixa les seves activitats l’1 d’octubre de 1953. En un principi, la societat està formada per Josep M. Junoy, director; Rafael Santos Torroella, subdirector, i M. Teresa Bermejo, secretària. El 1948 Josep M. Junoy abandona la societat i en queden com a propietaris Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo. L’inventari de les publicacions Cobalto, en ordre cronològic i per col·leccions, és el següent: Cobalto. Arte antiguo y moderno (vol. I)1 Primer quadern: «El Paisaje». 21 de juny de 1947 (Gràficas Zamorano. Barcelona). Segon quadern: «El retrato». 21 d’agost de 1947 (La Polígrafa. Barcelona). * Aquest article s’enmarca en el projecte d’investigació PB95/ 0899/CO2/02 del Ministerio de Educación y Ciencia que desenvolupa el Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona. 1. Es tracta en realitat d’una revista, però es presentava com a llibre per fascicles per evadir la censura, que negava els permisos per a la publicació de revistes. Cada conjunt de quatre fascicles o quaderns, bàsicament monotemàtics, equivalia a un volum. El volum II restà incomplet, només se n’edità un fascicle. 2. Per a una introducció a ADLAN, vegeu: AA.DD., Cuadernos de Arquitectura «Publicación del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares». Núm. 79. Barcelona, 1970. 3. Els artistes participants en l’àmbit de pintura foren: «Barradas, Rafael; Carbonell, Arturo; Cuixart, Modesto; Dalí, Salvador; Dalmau, José; Hugué, Manolo; Junyer, Joan; Mercadé, Jaime; Mercadé, Jorge; Miró, Joan; Morera, Jacinto; Picasso, Pablo; Planells, Àngel; Ponç, Joan; Pujó, José; Ricart, Enrique C.; Rogent, Ramón; Soler Diffeut, José; Tàpies, Antonio; Torres-García, Joaquín; Villá, Miguel». En l’àmbit d’escultura: «Armiño, Carlos; Ferrant, Àngel; Fiblá, Clotilde; Hugué, Manolo; Marinel·lo, Ramón; Rebull, Juan; Sans, Jaime; Serra, Eudaldo». Hi havia també un àmbit dedicat al mosaic representat per: «Padrós, Santiago». Tercer quadern: «Turner». 21 de novembre de 1947 (La Polígrafa. Barcelona). Quart quadern: «Los animales en el arte». 21 de febrer de 1948 (La Polígrafa. Barcelona). Cobalto. Arte antiguo y moderno (vol. II) Primer quadern: «El surrealismo». 15 de juliol de 1948 (La Polígrafa. Barcelona). Cobalto 49 A més, l’editorial Cobalto va donar cobertura i edità, com a publicació periòdica, els fascicles de Cobalto 49. Colbato 49, primer fascicle, dedicat a l’exposició de Joan Miró del 23 d’abril al 6 de maig de 1949 (Impremta Juan Morral. Terrassa). Cobalto 49, segon fascicle (C. estiu de 1949) (Impremta Juan Morral. Terrassa). Cobalto 49, tercer fascicle (març de 1950) (Impremta Juan Morral. Terrassa). Monografies i llibres Col·lecció «El arte y los artistas españoles desde 1800». Eugenio Lucas. J.A. Gaya Nuño. Juliol de 1948. Valeriano Bécquer. Rafael Santos Torroella. 15 de setembre de 1948. Salvador Dalí. A. Oriol Anguera. 15 de desembre de 1948. Joan Miró. J.E. Cirlot. 15 de març de 1949. Llibres fora de col·lecció Altamira. Poemari de Rafael Santos Torroella amb il·lustracions de Mathias Goeritz, Eugeni d’Ors, Llorens Artigas, Joan Miró i Ángel Ferrant. 1 de gener de 1949 (Impremta Juan Morral. Terrassa). Ciudad perdida. Recull de poemes de Rafael Santos Torroella. Il·lustrat per Mathias Goeritz. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 217 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Figura 1. Cobalto. Arte antiguo y moderno, quadern 5è. 1948. Juliol de 1949 (Impremta Juan Morral. Terrassa). Eros. Text de Juan Eduardo Cirlot. Poema i il·lustració de Mathias Goeritz. Edició dirigida per Carlos Edmundo de Ory. Setembre de 1949 (Talleres Blass. S.A. Tipográfica. Madrid). El Circo. Mathias Goeritz. Pròleg a càrrec de Sebastià Gasch. 1949. Editat conjuntament amb Joan Josep Tharrats i sense el segell de l’editorial Cobalto. Cartas a sus amigos. Federico García Lorca. Pròleg a càrrec de Sebastià Gasch. Abril de 1950 (Impremta Juan Morral. Terrassa). Mathias Goeritz. Eduardo Westerdahl. Agost de 1950 (Impremta Juan Morral. Terrassa). Col·lecció «La calle desierta» Anomenada d’aquesta manera perquè expressava el sentiment d’absència generalitzada i de depauperació cultural de l’època. Em va fer Joan Brossa. Joan Brossa. Pròleg a càrrec de João Cabral de Melo. Il·lustració: Joan Ponç. Febrer de 1951 (Imprenta Viuda de M. Trabal de Gràcia. Barcelona). Cantos espirituales negros. Traducció i selecció de Josep M. Fonollosa i Alfredo Papo. Il·lustració: Josep Guinovart. Març de 1951 (Imprenta Viuda de M. Trabal de Gràcia. Barcelona). Col·lecció «Minotauro» Homenaje a García Lorca. Text Federico García Lorca. Aiguaforts i frontis de Josep Guinovart. Estampat de la coberta de René Metras. 1951. Premi al millor llibre en la 9a. Triennal de Milà. Joc net També cal ressenyar una revista, pràcticament desconeguda, que no sobrepassà el primer número, Joc net. Tot i que va aparèixer sense el segell de Cobalto, es publicà quan l’editorial no havia tancat les seves activitats. Les col·laboracions originals foren d’Antoni Tàpies (il·lustració de la coberta), Joan Brossa, J.E. Cirlot, Oriol Bohigas i Rafael Santos Torroella. Maig de 1953 (Gráficas Martell. Barcelona). Amb el segell de Cobalto s’editaren altres publicacions, com per exemple: Poema de las tres voces, d’Ana Inés Bonín, il·lustrat per Gregorio Prieto; Río Ancho, de Sara María Larrabure; Dietario poético, de Mario Cabré; etc. Però aquestes són més aviat publicacions d’encàrrec o compromisos adoptats que no s’identifiquen pròpiament amb la línia, ni amb el pensament de l’editorial Cobalto. A més de l’edició, Cobalto desenvolupà activitats paral·leles, que s’han d’entendre com una extensió implícita de la seva tasca editorial: d’una banda, l’organització d’exposicions; de l’altra, la cobertura i la col·laboració que brindaren als antics membres d’ADLAN2, amb qui constituïren l’associació Cobalto 49, una plataforma de dinamització de l’art modern. Organització d’exposicions «Exposición-homenaje a Turner (Colección Lázaro)». Del 25 de novembre al 9 de desembre de 1947. Museu d’Art Modern de Barcelona. «Exposición-homenaje a Joan Miró». Del 23 d’abril al 6 de maig de 1949 a les Galerías Layetanas. «Exposición antológica de arte contemporáneo». Amb la col·laboració del Club de Radio Tarrasa. Del 3 al 16 de juliol de 1949 a Terrassa3. Va haver-hi algunes exposicions que es van presentar amb el segell de Cobalto. El suport de Cobalto podia significar una mena de patrocini 218 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras Tot i això, la tasca d’edicions Cobalto ha restat incompresa. Alexandre Cirici, en explicar l’origen del Club 494, assenyala: […] Josep M. Junoy, vell avantguardista renegat i llavors teòric feixista del «Sentido del Arte Español5», va oferir al grup de la penya que es reunia al Bagatel·la [formada bàsicament per exmembres d’ADLAN] un òrgan d’opinió. Va posar a la seva disposició la revista Cobalto i va portar-hi gent nova, com Anna Inés Bonnín, Bodmer, o Santos Torroella i la seva futura muller, Maite6. Amb la il·lusió de trobar el vehicle d’una revista de luxe per a la difusió de l’art d’avantguarda, el grup va acceptar la vinculació i va erigir-se en una mena d’entitat que va titular-se «Cobalto 49», perquè era l’any 1949. En contrapartida del seu ajut a la revista, van nomenar Joan Teixidor i el qui signa [Cirici] com a redactors, al costat dels que ja hi havia. Aquest fet va provocar de seguida el problema idiomàtic: Quan vam posar-nos a emprar amb tota naturalitat el català, això va crear una tibantor d’una gran violència. En aquell moment Joan Prats va fer un paper molt important en convertir-se en el defensor convençut i inflexible de l’ús de l’idioma propi. Aquesta discussió portà a la catalanització total del grup, que se separà de la revista Cobalto i a l’adopció del nom que seria definitiu: «Club 49»7. Francesc Miralles, seguint al peu de la lletra Cirici, n’extreu una sèrie de valoracions; qualifica la tasca d’edicions Cobalto com a convencional i adotzenada i no en sap veure l’aportació. Atribueix el mèrit de l’obertura cap a l’art modern no pas a edicions Cobalto, sinó al grup que es reunia al cafè Bagatel·la, bàsicament els exmembres d’ADLAN. Miralles, com Cirici, assenyala que Cobalto «cedí les seves planes a aquell grup, incorporà com a redactors Joan Teixidor i Alexandre Cirici i passà a denominar-se Cobalto 49». Ara bé, Miralles especifica que el conflicte idiomàtic és un conflicte molt més ampli: el sector castellanoparlant, capitanejat per Junoy, representa un posicionament polític i estètic centralista i conservador, mentre que el grup del Bagatel·la català, políticament progressista, defensa un art d’innovació. Val a dir que la història de Cobalto és complexa. La posició de Cobalto evoluciona amb el temps. Ja hem dit abans que la primera publicació de Cobalto és una mena de revista d’alta divulgació, neutra, indiferent a l’art de recerca, raó per la qual Miralles la qualifica de convencional. La lectura de Miralles esdevé, com de fet passa a l’època, d’associar art conservamoral, però es feren autònomament, com per exemple l’exposició de Gregorio Prieto, que es realitzà paral·lelament a la Sala Grifé Escoda i a l’Institut Britànic de Barcelona l’abril de 1948. L’associació Cobalto 49 es constituí el 28 d’abril de 1949 com a societat civil, formada, d’una banda, per Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo en nom d’Ediciones Cobalto i, de l’altra, per Joaquim Gomis, Joan Prats, Sebastià Gasch, Sixte Illesques i Eudald Serra, tots els quals eren membres de l’antic ADLAN. Entre altres episodis, i a banda dels fascicles Cobalto 49 ressenyats abans, les activitats organitzades per l’associació Cobalto 49 que, de moment, ens interessa assenyalar són: Exposició «Un aspecto de la joven pintura. Tàpies, Cuixart, Ponç» a l’Institut Francès de Barcelona. Del 17 de desembre de 1949 al 3 de gener de 1950. Les exposicions de Rutta Rosen (del 21 de gener al 4 de febrer), de Jaume Mercader (del 4 al 18 de febrer), de Tàpies, Cuixart, Ponç (del 18 de febrer al 4 de març), d’Yves Revelli (del 18 de març a l’1 d’abril), de Miquel Villà (de l’1 al 22 d’abril), de García Vilella (del 25 d’abril al 10 de maig). Totes les quals es realitzaren a les Galeries Sapi de Mallorca el 1950. Val a dir que en aquell moment aquests artistes significaven, en el particular context de l’època, la modernitat. També la música va tenir un ressò especial. A banda d’audicions discogràfiques, destaquem el concert del pianista Willie Smith «The Lion», realitzat —en col·laboració amb el Hot Club de Barcelona— al casal del metge el 7de febrer de 1950, per al qual Modest Cuixart realitzà un cartell. Estat de la qüestió Aquesta relació que acabem d’esmentar, hauria de donar compte de la rellevància i la importància de l’editorial Cobalto en el context de la postguerra. Cobalto s’inicia com una publicació d’alta divulgació, en un context advers —el de la postguerra— pràcticament buit, on quasi tot el teixit cultural s’ha de bastir de nou. Amb el pas del temps, evolucionarà ràpidament i acabarà per atansar-se a l’art modern, tot conservant, en general, un caràcter miscel·lani. El fet d’haver protagonitzat una de les primeres recuperacions del surrealisme després de la guerra civil; el fet d’haver publicat les primeres monografies sobre Dalí, Miró i Goeritz o l’edició dels primers poemaris de Joan Brossa i de Juan Eduardo Cirlot; i l’organització de la primera exposició de Miró després de la guerra civil són fites molt importants en la recuperació de l’art d’innovació en la postguerra. 4. «El Club 49 va ser creat com a secció del Hot Club de Barcelona, que feia de cobertura per a les seves activitats. Del 1949 al 1969, sempre de la mà de Joan Prats, que es quedava en segon terme però n’era l’ànima, va organitzar exposicions, conferències, concerts, projeccions de diapositives... Era una finestra oberta a l’art que es feia al món i a Catalunya mateix». Dins el catàleg de l’exposició, comissariada per M. Lluïsa Borràs, Record de Joan Prats, Fundació Miró, 1995-1996, Barcelona, p. 97. Per Cesáreo Rodríguez-Aguilera, «El club 49 representà, especialment durant la dècada dels cinquanta —tot i que en continuaran les activitats posteriorment— la continuïtat de la prestigiosa avantguarda artística catalana d’entreguerres (anys vint i trenta), en greu perill de desaparició o de silenci per la conseqüència de la guerra civil. I ho representà en un moment difícil, de repressió cultural i d’isolament, en un nivell, en molts casos, ben minoritari, però amb eficiència indubtable com es desprèn de la posterior realitat de la cultura catalana». L’art català contemporani. Edicions del Cotal. Barcelona 1982. p. 96. Cal fer, però, dues precisions: primera, Club 49 va néixer d’una escissió de Cobalto 49, com reconeix Cirici i veurem més endavant; segona, Club 49, es va instituir el 1950. 5. Tinc la convicció que Cirici fa referència a un text de Junoy que en realitat es diu El sentido del Arte español, de 1942, editat per ell mateix. 6. Santos Torroella replica aquestes dades. Vegeu: «L’art dels anys quaranta a Barcelona. De la “pintura de l’estraperlo” a “Dau al Set”» dins Col·lecció Riera. Anys 40. Centre d’Art Santa Mònica. Generalitat de Catalunya, 1994, Barcelona, p. 18. Ara bé, independentment del que afirma Santos Torroella, sembla del tot improbable la presència de Josep M. Junoy en aquestes reunions, si examinem la documentació de les respectives societats. Junoy abandona edicions Cobalto el 5 d’agost de 1948, mentre que Cobalto 49 es constituí el 28 d’abril de 1949 (document de dissolució de la societat civil d’edicions Cobalto i la cessió dels drets a Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo i document de constitució de la societat civil Cobalto 49. Arxiu Santos Torroella). LOCVS AMŒNVS 3, 1997 219 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) dor, o més aviat una absència d’interès per l’anomenat art modern, amb conservadorisme polític i convencionalitat. De totes maneres, per comprendre l’esperit de Cobalto cal tenir en compte el context històric de la postguerra: la censura, la proscripció de la cultura i la llengua catalanes, el conservadorisme polític i cultural, l’empobriment del país, l’anul·lació de la infraestructura cultural, etc. Cobalto apareix, en un context cultural buit i depauperat, com una estratègia possibilista, compromís entre la censura, la cultura i l’economia. Es tracta d’una empresa de recuperació i supervivència cultural que intenta ajustar-se a les demandes socials (el col·lecionisme) i seguir l’ortodòxia vigent que l’època imposava (la censura). Les edicions Cobalto evolucionaran en la mesura que les expectatives de cosmopolitisme, de liberalisme cultural es vagin engegant. Una altra dificultat per comprendre la significació de Cobalto és que Cobalto s’aparta del model tradicional de revista d’art catalana. Cobalto aporta un model internacional i dilueix la presència de referents culturals catalans, si bé no deixa de banda la temàtica catalana. En un altre nivell, hi ha els testimonis de l’època. En aquest sentit, una aportació important és la informació enregistrada per M. Lluïsa Borràs, que fa referència explícita al naixement de Cobalto 49 i Club 49. Malauradament, si bé aquesta transcripció aporta elements valuosos, no ha ajudat gaire a l’aclariment de la història de Cobalto, ja que els testimonis i els records que conté no han passat pel sedàs de la verificació documental i n’hi ha molts que estan desvirtuats pel pas del temps. També com a testimoni, un text fonamental al qual haurem de recórrer sovint és «L’art dels anys quaranta a Barcelona. De la “pintura de l’estraperlo” a “Dau al Set”»8, de Santos Torroella; un text de records i de memòria personal on evoca, entre altres episodis, la història de Cobalto viscuda en primera persona. A més, hem comptat amb els seus aclariments i hem pogut explorar, de la seva mà, l’arxiu «Cobalto». Santos Torroella, que havia estat responsable de l’editorial, ens aporta una informació privilegiada que hem procurat contrastar documentalment. Context Encara que sigui de forma esquemàtica, ens cal situar el context en què es va desenvolupar l’editorial Cobalto; només així en podrem comprendre el significat, la transcendència i l’evolució. No pretenem fer una anàlisi de les conseqüències de la immediata postguerra i de la implantació del règim del general Franco, però sí d’alguns aspectes que incidiran en la història de Cobalto9. La immediata postguerra significà la proscripció de la llengua catalana i la desarticulació de les institucions catalanes. Amb la repressió i la censura com a fons, la cultura catalana s’ha d’organitzar a l’exili interior o exterior, o en la clandestinitat. Vers 1946 s’inicien molt tímidament les primeres publicacions en català aprovades per la censura. Per contra, assistim a una espanyolització de les institucions i en general de tota la cultura. En l’art, es potencien el gustos conservadors i «[…] qualsevol temptativa d’innovació queda ofegada, o simplement reprimida, per les connotacions polítiques que podria despertar. I no podem oblidar el buit irreparable que s’obre per tants desapareguts durant la contesa i pel gran nombre d’exiliats. […] Durant quasi una dècada, tots es veuran obligats a treballar a unes coordenades tradicionals i acadèmiques10». Cal destacar un fenomen que ha estat assenyalat moltes vegades: l’art d’estraperlo. Es dóna a Barcelona, però no a Madrid, i sembla, aparentment, contradictori amb l’empobriment i la desfeta de la postguerra. En realitat, en la postguerra a Barcelona existeix un gran volum de negoci i un ràpid enriquiment amb la reconstrucció del país, la Segona Guerra Mundial i el bloqueig exterior que queda encobert mitjançant el comerç de l’art. Quin n’era el resultat? Joan Anton Maragall, en comentar la temporada 1941-42, ho explica clarament: la degradació. […]. Alguns diaris comentaven, abans de començar, com era impossible de mantenir dignament una temporada artística amb quaranta sales i una mitjana de vuitanta exposicions anuals. S’escrivia: «Decadència absoluta precisamente por la abundancia. ¿Durará mucho esta invasora locura malsana?». Realment, el nombre d’exposicions feia impossible d’aguantar un nivell mitjà d’interès i de qualitat. La venda massa fàcil i els falsos valors es venien igual que els autèntics. Una grandíssima part dels expositors de llavors han desaparegut totalment del nostre panorama artístic […]11. El procés de recuperació de l’art modern s’ha explicat de la manera següent: tot i que podríem citar episodis importants abans de 1945, el procés s’inicia, en termes generals, a partir de la victòria de les democràcies occidentals, que generen una expectativa de canvi entre 1945 i 1946. Ara bé, no serà fins al 1947-48 quan s’articulen diverses experiències com El Grupo Pórtico a Saragossa, Dau al set, els Salons d’Octubre, La Escuela de Altamira, la primera exposició d’art abstracte d’Eusebio Sempere, etc. Per aquestes dates comença també una crítica independent a Barcelona. I això, tot i el cercle diplomàtic imposat a Espanya, que la deixava tancada a les fronteres, sense possibilitats de rebre informació de l’exterior ni sortir a l’estranger. De fet, s’ha explicat que aleshores es pren consciència que 7. Alexandre CIRICI. Presència de Joan Prats. La Polígrafa. Barcelona, 1976. p. 42 i 43. 8. «L’art dels anys quaranta a Barcelona. De la “pintura de l’estraperlo” a “Dau al Set”» dins Col·lecció Riera. Anys 40. Centre d’Art Santa Mònica. Generalitat de Catalunya, 1994, Barcelona. 9. Per a una contextualització rigorosa a nivell d’Estat espanyol cal adreçar-se a Ángel LLORENTE, Arte e ideología en el franquismo. Visor, 1995, Madrid. 10. J. CORREDOR MATHEOS, «Introducción a cuarenta años de actividades artísticas» Tiempo de Historia, núm. 62, gener de 1980, p. 182-183. 11. Joan Anton MARAGALL, Història de la Sala Parés. Ed. Selecta, 1975, Barcelona, p. 285. 220 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras el canvi no pot venir de l’exterior i que cal construir-lo des de dins. El 1950 es conculca l’aïllament imposat per l’ONU. Entre 1951 i 1956 Joaquín Ruiz-Jiménez es fa càrrec del Ministeri d’Educació Nacional, que aportà un nou clima més liberal i va ser el desencadenant d’una sèrie d’episodis, com les Bienales Hispano-americanas, que van impulsar l’art modern. Naixement de Cobalto Santos Torroella ha assenyalat que la iniciativa de crear una editorial i una revista va ser de Josep M. Junoy, amb la voluntat d’ajudar-lo. Aleshores, en plena postguerra, Santos Torroella —represaliat per combatre a les files republicanes com a comissari polític— cercava professionalitzar-se a Barcelona: La meva reinserció a la vida civil després dels durs anys de la guerra i la injusta reclusió posterior pel fet d’haver-hi participat amb les tropes lleials al govern legítimament constituït, la dec a ell [Josep M. Junoy]. […] Junoy va ser qui em va orientar, no vers la crítica d’art, en direcció a la qual jo havia donat els primers passos […], sinó vers el col·leccionisme barceloní dels anys a què em refereixo. Impenitent creador de revistes com sempre fou, el seu desig d’ajudarme en el meu no fàcil retrobament amb Barcelona li va oferir l’avinentesa propícia per fundar-ne una més12. Josep M. Junoy (o José M.) És difícil de fer una valoració de Josep M. Junoy, ja que té una vida intel·lectual rica i diversificada: dibuixant, promotor i crític d’art, i poeta. És un home especialment complex, de posició canviant, raó per la qual sovint la seva figura resulta confosa i qualificada d’incoherent. Efectivament, Junoy als anys deu s’havia compromès i va ser un personatge clau en la primera avantguarda; des d’una posició que derivava del noucentisme va promoure el cubisme; amb el pas del temps, però, l’abandonà. Jaume Vallcorba Plana, que l’ha estudiat —i bé—, explica la seva evolució, especialment en tant que «Junoy no defensà mai altra cosa que la modernitat, però que el seu concepte de modernitat no tenia sentit si no s’entroncava amb la tradició». I afegeix Vallcorba que el fet d’apartar-se dels moviments d’avantguarda «va ser una fugida a un art des-tradicionalitzat a què l’empenyeren els futuristes13». Ara bé, després de la guerra civil Junoy adoptà una posició ultraconservadora, que no es pot valorar amb els paràmetres que apuntava Vallcorba. En paraules de 12. Rafael SANTOS TORROELLA, op. cit, p. 16. 13. Jaume VALLCORBA PLANA, Josep Ma. Junoy. Obra Poètica. Estudi i edició per Jaume Vallcorba Plana. Edicions dels Quaderns Crema, 1984, Barcelona. p. CXIJ. 14. Juan Manuel BONET, Diccionario de las vanguardias en España. 1907-1036. Alianza editorial, Madrid, 1995. p. 355. 15. Josep M. Junoy dirigí el suplement Correo de las letras & de las artes, aparegut el 1912. Igualment, va ser el responsable de la revista Trossos (1916), La Nova revista (1927-29), que, a més, com edicions Cobalto, esdevindria una plataforma per a l’edició de llibres i l’organització d’exposicions. Fou membre fundador del diari El Matí (1929-36). El 1934 se li encarregà la direcció d’Arquitectura i urbanisme, direcció que només exercí en un número. També actuà com a director de l’últim número de la revista Art el 1936, publicada per la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona. Extrec aquestes dades d’AA.DD, Arte moderno y revistas españolas 1898-1936. Ministerio de Cultura, 1997, Madrid i Jaume VALLCORBA PLANA, op. cit. 16. Rafael SANTOS TORROELLA, op., cit. p. 16. 17. Jaume VALLCORBA PLANA, op. cit., p. CXIIJ. 18. «Picasso, ABC de la pintura», Las Noticias. San Sebastián. 19. La tertúlia del cafè Euskadi, després de la guerra civil anomenat Navarra. Es trobava a la cantonada entre passeig de Gràcia i el carrer Casp; avui dia hi ha una hamburgueseria. Reunia gent que després s’incorporaria a la direcció i la redacció de Destino. 20. Andrés Trapiello explica que tant Juan Aparicio com Luys Santa Marina, aquest «camisa vieja» i premiat pel règim franquista amb la direcció del diari Solidaridad Nacional, van ser valedors d’escriptors republicans depurats. Vegeu: Las armas y las letras. Literatura y Guerra Civil (19361939), p. 296, 297 i 343. Pel que sembla, Giménez Arnau, Juan Aparicio i Luys Santa Marina també van ajudar Josep M. Junoy; vegeu Jaume VALLCORBA PLANA, op. cit., p. CXVI i CXVIJ. Juan Manuel Bonet: «en la postguerra adoptà una posició intransigent i espanyolista en els seus escrits sobre art, d’escàs interès […]14». És un període que resta en la foscor i que encara està per estudiar en profunditat. Junoy, criticat pels uns i pels altres, tal vegada adopta una posició defensiva davant un context hostil. A. Cirici contà una anècdota significativa: Junoy va censurar durament un llibre de Cirici, Picasso abans de Picasso (1946); poc temps després Cirici i Junoy es trobaren pel carrer i sorprenentment Junoy va saludar-lo cordialment i, davant l’estranyesa de Cirici, li contestà: «ja comprendreu que una cosa és el que un escriu i una altra el que pensa». Sigui com sigui, el que ens interessa assenyalar és que Junoy tenia una llarga experiència editorial i en l’organització de revistes15. I va idear un model de revista considerant el context específic de la postguerra: el col·leccionisme, i posant en el projecte les seves habilitats i els seus millors recursos: les seves bones relacions amb l’alta societat barcelonina. Junoy coneixia aquell sector que resultà beneficiat pel franquisme i per «l’estraperlo» i, val a dir-ho, s’hi desenvolupava amb naturalitat. En aquest sentit, Santos Torroella diu: «L’apogeu del col·lecionisme li va suggerir [a Junoy] de dedicar-li el seu projecte, amb la qual cosa, de més a més, el seu agut instint per aquestes coses li va fer veure de seguida que, destinada als aleshores molt actius representants d’aquest col·lecionisme, ells serien els seus principals interessats i els seus més assequibles valedors16». Hi ha un aspecte important que cal subratllar i que ens ajudarà a explicar l’evolució de la revista i l’abandó de Cobalto per Junoy. Vallcorba apunta ja, a propòsit de La Nova Revista, que Junoy «[…] topà novament amb la seva manca de capacitat econòmico-administrativa17». Sens dubte, Junoy dissenyà les línies generals i la concepció de la revista. Sens dubte, Junoy era l’interlocutor o el relacions públiques de Cobalto en els cercles als quals estava destinada, l’aristocràcia i l’alta burgesia. Però tot allò que afectava l’organització interna i la gestió de la revista caurà a les espatlles de Santos Torroella i de Maite Bermejo —aquesta com a secretària—, que seran els col·laboradors de Junoy i per als quals es va iniciar l’empresa. Rafael Santos Torroella No cal insistir sobre la figura de Junoy, ja que ha estat estudiada per Vallcorba —tot i que, com dèiem abans, sobre l’últim període no se n’ha dit l’última paraula—. Ara bé, ens interessa dibuixar una panoràmica sobre alguns aspectes de la biografia intel·lectual de Santos Torroella, exclusivament aquells que poden aportar elements per comprendre l’esperit de Cobalto. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 221 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Santos Torroella va néixer a Portbou (1914) de mare catalana i pare castellà. Per imperatius professionals del pare, administrador de duanes, que exigien una constant mobilitat, Rafael Santos Torroella residí i estudià en diversos punts de la Península. No obstant això, sempre tindrà un lligam amb Catalunya per les seves arrels maternes. Abans de 1936 va cursar la carrera de dret a la Universitat de Valladolid i, un cop acabada la guerra, a la de Salamanca. La popularitat i l’impacte de la seva germana Ángeles —especialment amb motiu dels «Salones de Otoño» de 1929, on presenta, entre altres pintures de caràcter oníric, la seva obra El mundo (1929)—, facilita la relació de Santos Torroella amb la intel·lectualitat castellana: Ramón Gómez de la Serna, García Lorca, Giménez Caballero, etc. El 1930 publica el seu primer article de crítica d’art sobre Picasso18. Entre 1930 i 1934 participà com a alumne lliure en el seminari «Arte y Arqueología» de la Facultad de Historia de la Universidad de Valladolid, sota la direcció de Cayetano Mergelina. Entre altres companys, hi havia Antonio Tovar, amb qui precisament participà a la Federació Universitària Escolar en el claustre universitari. A Valladolid, Santos Torroella ingressà en el partit comunista. Vers 1934 s’instal·la a Barcelona. A través del pintor Emili Grau Sala, promès i futur espòs de la seva germana Ángeles, coneix i freqüenta la tertúlia del cafè Euskadi (Ignasi Agustí, Joan Teixidor, Martí de Riquer, Xavier Montsalvatge i el mateix Grau Sala)19. En aquest període també coneix Josep M. Junoy. En iniciar-se la guerra, exerceix com a crític d’art en revistes com Juliol, Treball, Meridià i el suplement cultural d’El Mundo deportivo. Al front, va combatre com a comissari polític a les files de la República i fundà i dirigí la revista de la seva unitat: Alambrada. En concloure la guerra va ser empresonat, jutjat i represaliat. Entre 1942 i 1944 s’autoexilià a Salamanca, on fundà i dirigí amb Antonio Tovar la revista Lazarillo; també va ser responsable de la revista Cátedra, com l’anterior, d’àmbit universitari. Des de Salamanca col·laborà en diferents publicacions, revistes i diaris castellans i també de Barcelona. Ens interessa subratllar que per mitjà de Juan Aparicio, director general de premsa, connectà amb Luys Santa Marina20, director de Solidaridad Nacional i el seu suplement cultural Azor a Barcelona, que acollí les col·laboracions de Santos Torroella. Entre 1944 i 1946, passats els moments més difícils de la depuració, residí a Madrid amb la voluntat de professionalitzar-se com a escriptor i crític d’art. A Madrid participa en el grup «Juventud creadora» i en l’entorn de la revista Garcilaso. Freqüenta el cafè Gijón i es relaciona amb Gerardo Diego, Camilo José Cela, José Luis Cano, Cristino Mallo, Carlos E. de Ory, Ángel Crespo, etc. Bona part de les col·laboracions de Cobalto són resultat dels contactes del cafè Gijón, dels de la Universidad de Salamanca i dels seus entorns respectius. Col·labora en revistes com Ínsula, Gaceta de las artes, etc. Funda amb Manuel Muñoz Cortes una revista de curta vida: El espectador de las artes y las letras. Tot i aquesta activitat, Santos Torroella ens ha explicat que les dificultats econòmiques per subsistir com a escriptor i la gran saturació d’escriptors a Madrid el van fer decidir anar a Barcelona; allí acabarà per retrobar Josep M. Junoy. El context de Barcelona, l’estraperlo i el col·lecionisme, nou i antic, i l’estratègia de Junoy farien possible una editorial i una revista dirigida al col·leccionisme. D’aquest itinerari intel·lectual que acabem de veure, voldríem extreure’n unes conclusions que ens serviran per entendre l’esperit de Cobalto. En la realitat de Santos Torroella trobem: — Una doble cultura, catalana i espanyola, i participació en els dos àmbits culturals. — Formació superior en universitats espanyoles. — Contactes amb la intel·lectualitat espanyola i catalana. — Coneixement de l’avantguarda, del surrealisme i dels seus protagonistes de primera mà abans de la guerra civil. — Contactes i coneixement directe dels creadors del Postismo en la postguerra. — Bona part de les obsessions intel·lectuals de Santos Torroella (el surrealisme, García Lorca, etc.) que desenvoluparà durant la seva trajectòria, es fecunden en el seu període de joventut i formació abans de la guerra civil. Funcionament i organització de Cobalto El 12 de juny de 1947 es va constituir la societat civil de l’editorial Cobalto. Josep M. Junoy n’era director, Rafael Santos Torroella, subdirector i M. Teresa Bermejo, secretària21. La redacció es trobava a l’avinguda José Antonio (l’actual Gran Via de les Corts Catalanes) 685, principal, 1a. La primera publicació de l’editorial Cobalto va ser Cobalto. Arte antiguo y moderno, que va veure la llum el 21 de juny de 1947. S’evitava intencionadament l’aire de revista per eludir la suspensió governativa, atès que la censura prohibia les publicacions periòdiques. Efectivament, de manera intencionada, s’autoqualificava de «cuaderno», tot marginant el terme «revista», així com la periodicitat —la data completa d’edició— a la coberta, tot i que consta a l’última pàgina, i el preu de venda. Evitar la imatge de revista també condicionava, en 21. «Contrato de la Sociedad Civil. Editorial “Cobalto”. Otorgado por Dn. José M. Junoy, Dn. Rafael Santos Torroella, María Teresa Bermejo. Barcelona, 12 junio 1947. Fernando Benet abogado». Arxiu Santos Torroella. A més, la plantilla de l’editorial en el període de Cobalto. Arte antiguo i moderno comptava —aspecte important— amb una «dama» de bona societat vinguda a menys, que recol·lectava subscripcions en els cercles d’alta societat, i un mosso de recados. 222 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras d’Olérdola, Barón de Viver, Conde Sert, Luis Plandiura, etc. En un article de la revista es presenta una galeria de retrats de José Porta que ens ofereix una radiografia del públic i les relacions de l’entorn de Cobalto. Arte antiguo y moderno24. Hi apareixen, entre altres, personatges íntimament vinculats al règim i aristòcrates: Carmen Franco Polo (filla del general Francisco Franco), Marqués de Argentera, Marquesa de Villanueva, Luys Santa Marina, Tristán La Rosa, Juan Teixidor, etc. També molt significativament, a l’entorn de Luys Santa Marina —que hem esmentat anteriorment— i José M. Castro Calvo —degà de la Universitat de Barcelona— es formà una tertúlia de tipus cultural freqüentada per col·laboradors de la revista. Es reunia al Café Las Ramblas (situat a la Rambla, cantonada amb el carrer Canuda, va desaparèixer a final de 1948) i convocava d’una manera sistemàtica, a banda de Rafael Santos Torroella: Carlos Cid —arqueòleg i deixeble de Castro Calvo—, Rafael Manzano, redactor de Solidaridad Nacional, Fernando Gutiérrez, redactor de La Prensa, José Milicua Illarramendi, Luis Monreal Tejada, etc. Esporàdicament també hi assistien Josep M. Junoy, Luis de Caralt, editor, Gonzalo Serraclara, cosí carnal de Salvador Dalí, i un dels responsables de Radio Nacional a Barcelona que exercí de censor, etc. La idea original era que cada quadern es plantejava a través de les col·lecions privades. Cobalto. Arte antiguo y moderno volia ser una panoràmica de la història de l’art per mitjà de la reproducció i l’estudi de peces de col·leccions privades. El part, l’estructura i el contingut, que s’organitzava a partir de temes monogràfics, amb unes lleugeres notes d’actualitat, art religiós, museografia i bibliofília al final. També obligava a la publicitat que, per passar més desapercebuda, es reduïa a una temàtica cultural: edicions, exposicions, decoració, etc. En fi, de cara a l’Administració, Cobalto. Arte antiguo y moderno era un llibre que s’editava per quaderns o fascicles, de manera que cada volum es componia de quatre fascicles22. Cobalto, compromís entre l’economia i la cultura, definí una política comercial que és alhora causa i conseqüència, en primer lloc, del discurs de la revista que girava a l’entorn del col·lecionisme i, en segon lloc, del públic al qual s’adreçà, un públic, val a dir, molt concret: l’aristocràcia i l’alta burgesia. Cobalto se situarà en el marc d’una pràctica d’esponsorització. Es tractava d’assegurar la supervivència de la revista mitjançant unes subscripcions, que tenien un caràcter especial. El quadern té gairebé el caràcter d’objecte de bibliofília, atès que era nominal i numerat i/o marcat. En efecte, sobre un tiratge de 900 exemplars, existien distintes categories de subscriptors. Una subscripció d’honor de 25 exemplars nominals i marcats amb lletres. Una altra subscripció d’honor de 75 exemplars nominals i marcats amb nombres de l’I al LXXV. Podem dir que aquests subscriptors desenvolupaven una tasca de mecenatge, orgullosos de contribuir a la cultura, de la mateixa manera que podien assistir a les representacions del Liceu. Cobalto no s’adreça al gran públic, o simplement a un públic com podria ser el de qualsevol editorial de l’època tipus Selecta, Caralt o Janés. Cal parlar més aviat de mecenatge i d’un públic elitista. Només amb els 100 subscriptors especials (els 25 + 75 que dèiem abans), la revista ja estava coberta. Els primers a fer-se subscriptors i assumir gairebé tots els costos foren el marquès d’Argentera i els Ripoll, pare i fill, directius de l’empresa Cros. Hi havia una altra mena de subscripció de 300 exemplars numerats de l’1 al 300. I, finalment, 500 exemplars estaven destinats a la venda. El preu de cost de cada número era de 30 a 35 ptes., el preu de venda al públic a les llibreries, de 65 ptes.23 —tot i que el preu no figurava enlloc—. Perquè tinguem un punt de referència, el preu del setmanari Destino, entre 1946 i 1948 va oscil·lar entre 3 i 4 ptes. Però, a qui anava dirigida concretament Cobalto. Arte antiguo y moderno? Just en començar la revista s’exhibeix una relació dels primers subscriptors que en donen una imatge i que pertanyen a la gran burgesia i a l’aristocràcia barcelonina; fixem-nos també que aquests noms no tenen res a veure amb els sectors de Dau al set, Ariel, ADLAN, etc. En fem una tria significativa: José M. Padró, Marquesa d’Argentera, Francisco A. Ripoll, Juan March Ordinas, José Sala, Vizconde Güell, Marqués 22. Vegeu Rafael SANTOS TORROELLA, op. cit., p. 16. Val a dir que la censura i les dificultats d’edició de publicacions periòdiques esperonà la picaresca. Per exemple, entre altres que podríem citar, Miquel d’Arimany explicà la seva estratègia per poder editar la revista El Pont (1952-56): «Per això, vaig decidir-me a fer una publicació que ambicionava acabar essent una revista literària, però amb dos propòsits: primer, presentant-ne el contingut no pas en forma externa de revista, sinó de llibret, i encara absentint-me en iniciar-la de diverses condicions que, tot i la forma de llibret poguessin denunciar el contingut o en aspecte el caràcter de revista que aspirava a ésser; segon, poc a poc en números successius, anar incorporant aquestes condicions formals i intrínseques, ara l’una, ara l’altra». Citat d’Enric GALLEN, «La Literatura sota el franquisme: de l’ostracisme a la represa pública», dins RIQUER/COMAS/MOLAS/ dtors. Història de la literatura catalana, vol. X, Ariel, Barcelona, 1987, p. 238. 23. Malgrat l’elevat preu de venda al públic, Santos Torroella ens explica que encara s’hi perdia i que qui subvencionava realment la revista eren els subscriptors. Tot i això, calia la presència de la revista als quioscos, ja que reportava publicitat. 24. Tristán LA ROSA. «José Porta retratista».Cobalto. Arte antiguo y moderno, núm. 2, p. 57-59. Segons explica Santos Torroella, José Porta, amic personal de Junoy i amb qui Santos Torroella va col·- laborar com a secretari, va participar en la ideació de la revista, la qual cosa no hem pogut verificar documentalment. Porta, molt ben relacionat i amb la vida resolta econòmicament, passa per ser un dels retratistes més sol·licitats de la postguerra, un dibuixant tipus Fémina, tot i que s’interessà també pel món dels gitanos, dels quals en donà una imatge amable. Va realitzar un llibre de tiratge limitat, Bajo los puentes (1946), amb litografies tirades amb planxes de pedra. Segons ens explica Santos Torroella, sembla que impartí classes particulars de dibuix al General Franco. Figura 2. Coberta Altamira. 1949. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 223 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Figura 3. Portada Ciudad perdida. 1949. Figura 4. Portada Eros. 1949. Figura 5. Coberta El Circo. 1949. Figura 6. Coberta Cartas a sus amigos. 1950. Figura 7. Coberta Mathias Goeritz. 1950. 230 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras Galerías Layetanas) i «Exposición antológica de arte contemporáneo» (del 3 al 16 de juliol de 1949 a Terrassa)46. Tenim la convicció que amb aquestes accions Cobalto cercava el seu públic i la seva identitat, o més ben dit: el seu nou públic, la seva nova identitat. En definitiva, Cobalto articulava un nou teixit de relacions i es projectava cap a un nou àmbit: la Barcelona no oficial i la modernitat. Cobalto 49 En moltes ocasions Santos Torroella ha assenyalat que els exmembres d’ADLAN, després de l’especial dedicat al surrealisme, s’hi aproximaren, a la recerca d’una cobertura per a les seves activitats47. Recordem que a l’època el dret de reunió, com tants d’altres, era restringit. Més: «El […] número de Cobalto dedicat al surrealisme, sens dubte, va ser el que va induir Joan Prats, nostàlgic del D’Ací i d’allà, a proposar-me en una entrevista amb vista de donar-hi continuïtat, també en el sentit de suport a l’art nou, mitjançant una publicació periòdica, potser més modesta, però d’una certa regularitat dins els marges que ens permetria la nostra fràgil empresa editorial. Amb aquesta finalitat, i amb una reunió prèvia amb Prats i […] Sixte Illesques, vam convenir en la creació d’un grup que portaria el nom de Cobalto 49, per l’any de la seva fundació»48. El 28 d’abril de 1949 es constitueix la societat civil Cobalto 49. Els compromissaris són, d’una banda, Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo (edicions Cobalto) i, de l’altra, Joaquín Gomis, Joan Prats, Sebastián Gasch, Sixto Yllescas i Eudaldo Serra49. Aquests últims, tots exmembres d’ADLAN. La primera reunió que hem pogut documentar consta del dia 24 d’octubre de 1949 en les actes de l’organització. Possiblement entre setembre i octubre de 1949, —això és quan s’ha realitzat l’exposició de Joan Miró i l’Antològica d’Art Modern a Terrassa i s’ha publicat el segon fascicle de Cobalto 49—, l’associació Cobalto 49, s’amplia amb nous socis fundadors a partir dels quals s’organitzen els grups de treball: Juan Altisent, Juan Cabral, Alejandro Cirici, Enrique Daumer, José González, José Gudiol, Víctor M. de Imbert, René Metrás, Ramón Marinel·lo, Juan Rubert, Anna Solá d’Imbert, Mercedes Torres, Ana Inés Bonín, Pedro Casadevall, Joaquim Cusí, Ricardo Gomis, Elisa Guardia, Jaime Mercadé, Antonio Marinel·lo, Elisabeth Mulder, Rogelio Roca, Jaime Sans, Juan Teixidor y Xavier Vidal de Llobatera50. aquest sentit, Antonio Saura ha explicat que la presa de consciència de l’art modern va esdevenir d’una revista de propaganda alemanya, Signal, que qualificava l’art d’avantguarda com a decadent, i a partir del llibre de Gómez de la Serna Itsmos (1947) de l’editorial argentina Poseidon42. És a dir, una informació que arribava o per conductes inversemblants o per editorials argentines. El quadern és una contribució a la recuperació de la memòria i a posar a l’abast de manera sistemàtica referents i exemples de l’avantguarda històrica. Qui va comprendre millor el sentit del quadern va ser Sebastià Gasch en una crònica a Destino sobre el quadern que la titula «Una historia grafica y literaria del surrealismo»43. Per la informació de què disposem, el quadern especial dedicat al surrealisme és el primer estudi crític de la postguerra sobre aquest tema. A banda de les monografies d’artistes, després vingueren A. Cirici, El surrealismo, Omega, 1949, Barcelona; José Albí i Joan Fuster, Antología del surrealismo español, núm. especial de la revista Verbo (núms. 23, 24 i 25), 1952, Alacant; Juan Eduardo Cirlot, Introducción al surrealismo, núm. de la revista Occidente, Madrid, 1953; Juan Eduardo Cirlot, El mundo del objeto a la luz del surrealismo, Producciones Editoriales del Noreste, Barcelona, 1953. El quadern dedicat al surrealisme va tenir importants conseqüències per a l’editorial. Va significar el distanciament definitiu de Junoy, que en aquest últim quadern encara va col·laborar amb un article marginal44. Encara més: va representar l’extinció de Cobalto. Arte antiguo y moderno. Els «mecenes» van retirar el suport a l’editorial i el quadern, que ja estava compromès, com ens informa la publicitat de la mateixa revista, dedicat a la ceràmica espanyola, no es va poder publicar. El surrealisme va desinteressar els qui fins aleshores havien estat el públic habitual i natural de Cobalto45. Però, d’altra banda, va interessar —com després veurem— un altre sector, identificat amb l’anomenat art modern i que fins aleshores estava desemparat, sense saber com situar-se en el context de la postguerra. Per Santos Torroella el quadern dedicat al surrealisme va ser un salt cap endavant que, un cop fet, conscient de la repercussió, la transcèndencia que tingué i l’obertura que significà, no podia tornar enrere; al contrari, calia aprofundir-hi. Val a dir que el concepte d’art contemporani de Santos Torroella és molt ampli; el seu àmbit d’especialització se situa des de final del XVIII fins a les últimes tendències. Així es demostra al llarg de la seva vida professional i també en les publicacions que seguiran a partir d’ara en l’editorial Cobalto. Després de l’especial dedicat al surrealisme, l’editorial Cobalto organitza dues exposicions molt importants: «Exposición-homenaje a Joan Miró» (del 23 d’abril al 6 de maig de 1949 a les 42. Vegeu Emmanuel GUIGNON «Cronología», dins El Jardín de las cinco lunas. Museo de Teruel, 1994, p. 152. 43. M. R. Destino. 5 d’agost de 1948. La crònica està signada amb les inicials M. R., però sens dubte és de Sebastià Gasch. 44. Vegeu Rafael SANTOS TORROELLA, op. cit., p. 20. 45. També podem considerar altres hipòtesis, com la crisi del mercat artístic que es fa evident el 1949 i que deuria manifestar-se amb anterioritat. Rafael Manzano, en un balanç de 1949, explicita els primers síptomes de crisi. Diu així: «Quizá el curioso lector aduzca que la crisis se refiera a la venta y no a la calidad artística. En cuyo caso nosotros nos permitimos contraopinar, afirmando que lo que existió años pasados fue una inflación artística, y ahora las cosas tienden a un nivel normal [...]. ¿El fantasma de la crisis ha recorrido las salas de Arte?». Solidaridad Nacional. 1 de gener de 1950. 46. Sobre el paper, aquestes exposicions van ser organitzades per edicions Cobalto i no per Cobalto 49. Així ho demostren les targetes d’invitació i els catàlegs que només esmenten el nom de Cobalto. En el cas de l’exposició Miró, la targeta d’invitació diu textualment: «Exposición-Homenaje patrocinada por Ed. Cobalto» i en el cas de l’exposició antològica diu: «Presentada por Cobalto en colaboración con el Club de Radio Tarrasa». Com que aquestes exposicions sovint s’associaven amb Cobalto 49, cal fer algunes precisions. Cobalto 49 queda constituït com a societat civil el 28 d’abril de 1949 (còpia del document sense signar de constitució de la societat. Arxiu Santos Torroella) i la primera reunió de Cobalto 49 de què tenim constància es fa el 24 d’octubre de 1949; tot i que possiblement degué haver-n’hi alguna altra de prèvia. I encara més: en el document de constitució de Cobalto 49 s’especifica que: «los señores Rafael Santos Torroella y M. Teresa Bermejo, cobijarán bajo el nombre de “Cobalto”, registrado legalmente, las actividades de índole artística antes mencionadas, que se diferenciarán de las otras, por el nombre de Cobalto 49». O sigui, les activitats que l’editorial Cobalto desenvolupi pel seu compte s’identificaran pel nom de «Cobalto», d’aquesta manera es diferenciaran de les organitzades per Cobalto 49. Així, a diferència de l’exposició de Miró i de l’antològica d’art modern, l’exposició «Un aspecto de la joven pintura. Tàpies, Cuixart, Ponç», realitzada posteriorment, al desembre de 1949, diu textualment: «presentados por Cobalto 49». Queda clar, doncs, que la iniciativa i l’organització de les exposicions de Miró i l’antològica d’art modern es van organitzar independentment de Cobalto 49, tot i que, posteriorment, van ser incorporades a la relació d’activitats de LOCVS AMŒNVS 3, 1997 231 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Figura 12. Un Aspecto de la joven pintura. Tàpies, Cuixart, Ponç, Barcelona, del 17 de desembre de 1949 al 3 de gener de 1950. Adjuntem la reproducció de la relació d’activitats de Cobalto 49, la memòria d’activitats que correspon al 1949, i també adjuntem (vegeu annex documental) les actes corresponents a les reunions de 24 d’octubre i 2 de novembre de 1949, tot i que devien haver-hi hagut converses prèvies. Especialment les actes que incorporen el projecte d’un museu d’art contemporani ens semblen molt importants per donar compte de la inquietud i de la represa de l’anomenat art modern a final dels anys 4051. Creiem que amb això haurem aclarit una mica els orígens d’alguns episodis de la renovació de l’art modern en la postguerra a Barcelona. Sintéticament, de la lectura de les actes i del coneixement de les activitats, se’n poden extreure força conclusions sobre el grup: — Es tracta d’una societat molt estructurada, jerarquitzada i disciplinada, que constrasta amb la imatge frívola i de gent ben peixada que tenim d’ADLAN d’abans de la guerra civil. — Organitzava activitats a partir de grups d’estudi. Cada grup estava format per tres o quatre socis i reponsabilitzat d’una àrea determinada. Les publicacions s’assignaren a Rafael Santos Torroella, Sebastià Gasch, Alexandre Cirici i Joan Teixidor. — Tenia un especial dinamisme i en àmbits diversificats: exposicions, teatre i cinema, biblioteca, música i revista. — Funcionava amb absolut voluntarisme. És una cultura de combat, pròpia dels grups que giren entorn de l’avantguarda en un mitjà hostil i sense públic, que es repleguen en si mateixos. Però ara, a més, hi ha el context de la postguerra en què la cultura, abocada en bona part a la il·legalitat, opera en una estructura cel·lular de petits i dinàmics cenacles. La cultura de Cobalto 49 és una cultura que pren la iniciativa contra un context advers en el qual les connotacions de modernitat eren llegides pràcticament fins aleshores en clau política. És sabut que els primers testimonis de la vida cultural catalana a la postguerra es donen en tertúlies clandestines fetes en cases particulars i que donaren lloc a algunes publicacions «il·legals» però consentides pel règim (Poesia, Ariel, Antologia, Occident i Dau al set). Igualment, s’aprofitaren les plataformes que oferien una cobertura legal i que podien facilitar l’intercanvi d’informació i suport a una cultura no «oficial». Pensem per exemple que el Cercle Maillol, que operà des de 1946, adscrit i sota la protecció de l’Institut Francès de Barcelona, va ser un cenacle d’intercanvi d’informació, presentació d’exposicions, i —un aspecte molt important— l’organització de beques per a joves artistes a França. Ara bé, el Cercle Maillol respon a un esperit distint de les primeres reunions de Cobalto 49, sistemàtiques i amb objectius molt radicals i Picasso, ni Miró ni res del que a nosaltres ens interessava i que seria bo fer alguna cosa per informar la gent. Per legalitzar la situació vaig anar a consultar Pepiño Pardo, que s’havia jugat el tipus durant la guerra civil fent d’espia, quan passava per ser secretari d’un aparellador que era cap de la CNT […]. Em va dir que busquéssim una via indirecta, perquè mai no tindríem permís de fundar res que promocionés l’art nou. Per a secretari vam pensar amb Santos Torroella, que aleshores col·laborava [en realitat era el propietari i director] en una revista que es deia Cobalto i que es repartia a les embaixades. […]». Aquesta citació és interessant perquè deixa clar que els exmembres d’ADLAN cercaven una cobertura per a les seves activitats davant l’Administració franquista i que s’adreçaven a Cobalto amb la convicció —errònia— que l’editorial tenia una mena de suport oficial. Hi ha d’altres testimonis que poden contradir aquesta visió, per exemple el de Joan Brossa, igualment enregistrat per M. Lluïsa Borràs. Ara bé, si ens inclinem per aquesta és perquè les dues parts tant l’editorial Cobalto com la que representa exmembres d’ADLAN, coincideixen en aquest punt. M. Lluïsa BORRÀS, «Joan Prats, biografia col·lectiva», dins Record de Joan Prats. Fundació Miró, 1996. Barcelona. p. 23. 48. Rafael SANTOS TORROELLA, op. cit., p. 19. 49. Còpia sense signar de la constitució de la societat Cobalto 49. Arxiu Santos Torroella. 50. Extrec aquestes dades del «Boletín interior de actividades y noticias», Cobalto 49, núm. 1, 1950, que és una memòria d’activitats de 1949. 51. Arxiu Santos Torroella. Les actes foren conservades per Santos Torroella en tant que secretari de l’associació i van ser transcrites en el seu moment per M. Teresa Bermejo. Cobalto 49. Ara bé, el mateix Santos Torroella englobarà l’organització d’aquestes exposicions en el marc de Cobalto 49, cosa que sobre el paper és inexacta. Val a dir que la realització de les exposicions i la creació de Cobalto 49 pràcticament se solapa. Cobalto 49 edità un fascicle dedicat a l’exposició; i de ben segur que membres que formaran part de Cobalto 49 van col·laborar en l’organització; Santos Torroella, per exemple, ha explicat: «Joaquim Gomis i jo vam anar casa per casa, amb el seu cotxe, a recollir les obres dels propietaris, alguns dels quals eren del nostre grup». Santos Torroella no pot parlar en propietat «eren» sinó de «seran», atès que el grup no estava encara constituït, ja que l’esmentada exposició de Miró s’inagurà el 23 d’abril i el grup es constituí, com hem dit abans, el 28 d’abril. No pretenc restar protagonisme a uns o a uns altres, sinó puntualitzar unes dades, d’altra banda força anecdòtiques. De fet, Cobalto 49 i Santos Torroella estaven identificats amb el mateix projecte de promoció de l’anomenat art modern, i això és el que realment compta per a la nostra investigació. 47. Versió que coincideix amb la de Sixt Illesques enregistrada per M. Lluïsa Borràs. Val a dir que, en el testimoniatge d’Illesques, hi ha errors molt importants. En transcrivim els fragments que ens interessen, deixant de banda els errors i lapsus de memòria: «[…] en Joan Prats i jo vam veure que la joventut d’aleshores no coneixia ni Figura 10. Joan Miró, Barcelona, del 23 d’abril al 6 de maig de 1949. Figura 11. Exposición Antológica de arte contemporáneo, Terrassa, del 3 al 6 de juliol de 1949. 232 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras Primer fascicle Cobalto 49 Té un caràcter excepcional i es publica amb motiu de l’exposició sobre Joan Miró del 23 d’abril al 6 de maig a les Galerías Layetanas. Consisteix en un conjunt de citacions dedicades a l’artista i agrupades sota els títols de «Miró y los críticos», «Miró y los poetas» i «Miró y sus amigos». En el fascicle s’hi encarta un full que és el catàleg de l’exposició. També incorpora una fotografia de Miró de l’arxiu Gomis-Prats i, al final, una mena de poema acròstic o dibuix amb el nom de Joan Miró realitzat per Mathias Goeritz56. Segon fascicle Cobalto 49 Continua el caràcter miscel·lani d’Arte antiguo y moderno, tot i que en els fascicles s’atorga una especial atenció a la modernitat. Pel que feia a la vessant de l’art antic, es presentava solament un article de caràcter erudit i que significava una aportació en un àmbit fins aleshores inèdit: «Las miniaturas y retratos de Goya», de l’estudiós nord-americà Martín Sebastián Soria. A part, es publicava una carta inèdita de García Lorca, es dedicaven textos al pintor Paul Klee (de Mathias Goeritz i del diari del mateix Klee); Sebastià Gasch parlava dels grafits en un article titulat «Grafismos populares». Finalment, la secció «Las cuatro esquinas» es dedicava a l’actualitat barcelonina i madrilenya: arambiciosos. Pascal Torres, a propòsit del Cercle diu: «tot sembla tan mesurat, tan ponderat, que el Cercle Maillol, si hagués de ser reinventat avui, cauria gairebé en la banalitat»52. Ens interessa de moment, però, observar la publicació Cobalto 49, una revista o fascicle que es presentava com l’òrgan d’expressió de l’associació del mateix nom i alhora esdevenia una mena de suplement de l’editorial Cobalto. Se n’editaren en total tres fascicles. El format, en plecs de paper sense cosir, era de 350 x 250 mm. El de més densitat, el tercer, té 12 pàgines. Tot i la diversitat tipogràfica, la vessant gràfica, la compaginació, la tria de fotografies, capçaleres i dibuixos era exquisidament acurada. La imatge del fascicle o revista era, per a l’època, d’una especial modernitat. Era, en definitiva, una publicació d’aire més periodístic —articles més curts i notes breus—, molt més barata, més modesta, i gràficament més atrevida i llampant; reflectia un altre esperit diferent de Cobalto. Arte antiguo y moderno. Ara bé, com Cobalto. Arte antiguo y moderno, seguia la mateixa estratègia dels fascicles per esquivar la suspensió governativa, atès que la censura prohibia les publicacions periòdiques. Evitava, doncs, la data de publicació (només hi figurava l’any i la ciutat) i el preu de venda al púbic. La revista, a primera vista, sembla subvencionada pels socis de la societat per un sistema de quotes o de subscripció53. Ara bé, Santos Torroella ens ha explicat oralment que el fascicle estava íntegrament subvencionat per l’editorial Cobalto amb els fons que restaven de Cobalto. Arte antiguo y moderno. No queda documentació per verificar-ho, però és molt probable, atès que després la secessió entre Cobalto i els exmembres d’ADLAN (Club 49) —que comentarem més endavant—, el fascicle deixarà d’editar-se. D’altra banda, el nombre de socis era insuficient per fer-se càrrec del cost del fascicle. La direcció dels fascicles va ser responsabilitat de Santos Torroella. Ell era el director de l’editorial Cobalto, a més, a grans trets, la revista responia als seus centres d’interès: art antic i modern, diàleg Catalunya i Espanya, etc. D’altra banda, s’hi incorporaven signatures vinculades a La Escuela de Altamira i dels cercles innovadors de Madrid amb els quals Santos Torroella acabava d’entrar en contacte. També hi trobem les seves obsessions: García Lorca, Miró, Cabral de Melo (a qui encarregà el text de l’exposició de Cuixart, Ponç, Tàpies, a l’Institut Francès el 1950)54, etc. El primer fascicle es comença a distribuir l’abril/ maig de 1949. El segon, l’estiu de 1949. El tercer, quan ja s’hi havia incorporat el segon grup de socis fundadors, el març de 195055; això vol dir que en aquest últim en la gestió, teòricament, hi van participar, com indica la memòria i les actes: Rafael Santos Torroella, Sebastià Gasch, Joan Teixidor i Alexandre Cirici. 52. Pascal TORRES op. cit., p. 57. 53. Tot just es forma la societat apareix un butlletí que contempla dos tipus de subscripció: protectors (100 ptes.) i numeraris (30 ptes.) per cada abonament de tres números. La subscripció a Cobalto 49 sembla la manera de donar suport a l’organització. Posteriorment —sospito—, amb la incorporació del segon grup de socis fundadors, la modalitat de subscripció es modificà. Es tracta dels Amigos de Cobalto 49 amb tres rangs: primer, els fundadors (300 ptes. d’entrada i 100 ptes. al mes), segon, els protectors (aportació mínima de 500 ptes. i 50 al mes) i, finalment, la quota simple (25 ptes. al mes). En els comptes de la societat (segons les dades que consten en la memòria) no s’observa cap tipus de cost motivat per la gestió del fascicle i, segons ens explica Santos Torroella, els costos d’impremta que hi figuren no corresponen a Cobalto 49, sinó a la publicació de targetons, invitacions, etc. de l’associació. 54. Tàpies sembla confirmar aquesta dada: «Cobalto 49 va organitzar, amb l’Institut Francès de Barcelona, l’exposició dels tres pintors de Dau al Set. I vam demanar el text de presentació del catàleg al nostre nou amic Cabral […]. Si mal no recordo ens el va presentar Santos Torroella». Antoni TÀPIES, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia. Fundació Tàpies/Editorial Empúries, 1993, Barcelona, p. 228. 55. Segons consta en el document que autoritza la seva distribució el 29 de març de 1950 (Subsecretaria de Educación Popular. Dirección General de Propaganda o, en altres paraules, la censura). Arxiu Santos Torroella. 56. Un comentari anònim de la revista Ínsula, núm. 41; 15 de maig de 1949, identifica l’autor, ja que no està signat. 57. Es reprodueix una carta de Max Jacob adreçada a Joan Miró (22 de maig de 1922). Santos Torroella ens comunica oralment que aquesta carta la hi facilità el mateix Joan Miró, atès que Santos Torroella li havia ordenat i classificat la correspondència. Figura 13. Cobalto 49, fascicle 1r [1949]. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 233 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Figura 14. Cobalto 49, fascicle 2n [1949]. Figura 15. Cobalto 49, fascicle 3r [1950]. tistes (Santi Curós, García Vilella, Dau al Set i un article panoràmic sobre l’activitat artística a Madrid), exposicions (les exposicions Joan Miró i d’art abstracte) i bibliografia (entre altres, es fa referència a la col·lecció d’«Artistas Nuevos», dirigida per Mathias Goeritz). Un aspecte important és la il·lustració. A banda de reproduccions de Goya, hi ha unes fotografies de grafits, realitzades per E. Serra que il·lustren el text de Gasch, i les realitzades per E. Tormo sobre l’exposició dedicada a Joan Miró. Cal esmentar també la reproducció facsímil de la carta de García Lorca, dels dibuixos de Santi Curós, García Vilella i unes altres de més secundàries que il·lustren les novetats bibliogràfiques. Però hi ha una aportació fonamental que ningú no ha esmentat fins ara i que no consta en cap catàleg: les capçaleres de les seccions o articles que Antoni Tàpies va realitzar expressament per a la revista en la sintonia del seu període magicista: «El rostro en el espejo», «Los grafismos populares» i «Las 4 esquinas». Tercer fascicle Cobalto 49 Segueix el mateix caràcter miscel·lani de l’anterior: art antic i modern. La vessant de l’art antic és ocupada per un article de Camón Aznar sobre arquitectura islàmica. En l’altra vessant es poden assenyalar uns centres d’interès: en primer lloc, una sèrie de textos que giren directament o indirectament al voltant de La Escuela de Altamira i el seu entorn de col·laboradors. Són els articles referents a Alberto Sartorius (E. Westerdahl), el mateix «Escuela de Altamira» (Rafael Santos Torroella); les pàgines que es dediquen a Ponç, Cuixart i Tàpies amb un text de João Cabral de Melo, que és sens dubte l’aportació més important del fascicle; el tema Miró, que és una constant en tota la publicació57; l’actualitat: el Cercle Maillol, el II Saló d’Octubre, l’artista Rutta Rosen i bibliografia. I, a punt, l’aportació personal d’Eudald Serra que havia residit al Japó: l’art oriental. El fascicle està molt il·lustrat. Hi destaquen uns retrats fotogràfics de Cuixart, Tàpies i Ponç realitzats per E. Tormo que, manipulats per Cuixart, també és publicaran a Dau al Set el desembre de 1949. En la segona pàgina, com si fos una mena d’editorial titulada «El arte y sus problemas», engloba dues reflexions sobre l’art contemporani, una de Santos Torroella i l’altra d’Alexandre Cirici, els dos homes que possiblement van posar més voluntat i expectatives en la revista. Aquests dos textos són com una mena de radiografia del seu pensament estètic i, vistos amb posterioritat, semblen definir la seva trajectòria. Santos Torroella aposta per l’autonomia de l’art; Cirici, per la utopia i, naturalment, per un conjunt de valors implícits que el portaran a l’intervencionisme i a desenvolupar una trajectòria política. 234 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras torial edità també en català: Em va fer Joan Brossa (1951) i la revista bilingüe Joc net (1953). En canvi, Cirici, que com hem vist abans girava a l’entorn d’Ariel, tenia una posició nacionalista militant. Jordi Castellanos, en situar el procés d’Ariel en un context de transcendentalització dels valors de reconstrucció nacional, assenyala un model d’intel·lectual que ens sembla que encaixem en Cirici. Un model d’intel·lectual que és el resultat de «substituir la dimensió política de la lluita per un concepte ètic: la fidelitat al poble i a la missió de l’escriptor. Això es tradueix en una actitud pública que no admet cap mena de claudicació en l’intel·lectual conseqüent, sobretot davant la llengua. S’exigeix, doncs, una estricta fidelitat al català, i tota desviació bilingüe, siguin quins siguin els motius que la provoquin, és anatemitzada»61. Aquests dos models necessàriament havien d’entrar en conflicte. Col·lecció «El arte y los artistas españoles desde 1800» El 1948 l’editorial Cobalto inicia la col·lecció «Pintores españoles desde 1800», la qual s’extingirà sense continuïtat en el volum quart. Tot i que el nostre propòsit és estudiar exclusivament les publicacions periòdiques —tipus revista—, ens interessa tenir una visió panoràmica de la col·lecció, car el procés, la història i el funcionament és pràcticament idèntic a Cobalto. Arte antiguo y moderno. El plantejament de la col·lecció és molt proper al de Cobalto. Arte antiguo y moderno, ja que consisteix també en un sistema de mecenatge i contempla (excepte la monografia d’Eugenio Lucas de J.A. Gaya Nuño) l’edició de volums numerats i de luxe. Per a la col·leció de monografies, es creà una societat civil62 formada per edicions Cobalto (Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo) i un soci capitalista: Fernando Riviere Caralt63, que patrocinaria l’edició fins al quart títol, a partir del qual es reservava la possibilitat de continuar o donar per tancada la relació, cosa que va fer, a resultes del fracàs comercial que van representar els dos últims títols dedicats a Miró i Dalí. La col·lecció, segons la publicitat a la mateixa revista, és d’un gran eclecticisme que no es comprèn si no es té en compte que l’objectiu era fornir un fons bibliogràfic per al col·leccionisme. Es tractava de cobrir un buit i de col·laborar amb les col·leccions de pintura, tant privades com públiques64. L’esquema del volum consistia en una aproximació a l’obra i a la biografia de l’autor, i un catàleg de l’obra amb profusió de reproduccions i bibliografia. No es tractava de realitzar estudis deDissolució de Cobalto 49 S’ha dit que Cobalto 49 es va dissoldre per un problema lingüístic que enfrontà Santos Torroella i Cirici vers el 1950 (recordem la citació de Cirici que apuntàvem més amunt). Després, com continua explicant el mateix Cirici: Aquesta discussió portà com a conseqüència la catalanització total del grup, la separació respecte a la revista de Cobalto i l’adopció del nom, que seria el definitiu: Club 49. Però, per no caure fora de la llei en un moment en el qual la legitimització hauria estat impossible, el club va constituir-se oficialment com una secció del Hot Club de Barcelona […]58. Abans hem vist la versió de Cirici. Serà bo que tinguem en compte també el testimoni oral de Santos Torroella: Van començar a treure un butlletí en català sense avisar-me. Jo no estic en contra que es facin les coses en català. D’altra banda, per lleialtat, estava d’acord amb tot el que poguessin fer; però Cobalto era una editorial reconeguda per l’Administració i el Govern Civil i jo n’era el responsable: em posaven en una posició molt delicada i perillosa. Aleshores eren moments molt difícils i, a més, tenint en compte els meus antecedents polítics a la guerra i la comdemna pels mateixos que m’inhabilitaven per exercir la meva professió. Poc temps abans en Rubiralta, un impressor amb el qual havíem treballat, va tenir problemes per imprimir un fulletó en català. El van portar a la «jefatura», el van despullar, li van fer donar voltes en una sala mentre el picaven i li feien dir «sóc un fill de puta catalanista», fent-li menjar el paper que havia imprès. S’ha repetit més d’una vegada que el conflicte va esdevenir d’un intent de catalanitzar Cobalto 4959. Però cal entendre aquesta data en un context més ampli i donar-hi una interpretació. En primer lloc, aquest enfrontament entre Santos Torroella i Cirici era un episodi previsible. Eren les figures més valuoses i de més pes intel·lectual i per això mateix condemnades a una relació de competència. D’altra banda, Santos Torroella i Cirici tenien idees diferents de país i/o Estat. A Santos Torroella la qüestió de la llengua no li resultava indiferent, tot al contrari; va organitzar —com hem dit abans— els congressos de poesia, primer encontre entre poetes espanyols i catalans; i en aquest diàleg ens ha semblat dibuixar-se, en part, l’esperit de Cobalto. I això de la mateixa manera que la seva obra com a poeta i escriptor està escrita en castellà i en català60. Més encara: posteriorment, l’edi58. Alexandre CIRICI, op. cit., p. 43. 59. Per exemple, Tàpies explica: «Se produjo una fuerte discusión entre Cirici y Santos Torroella, creo provocada por Cirici, porque éste quería que la revista saliera en castellano». Imma JULIÁN; Antoni TÀPIES, Diálogo sobre arte, cultura y sociedad. Icaria. 1977, Barcelona. No sé si es tracta d’un lapsus de transcripció o de memòria, però, evidentment, Cirici volia que la revista o butlletí intern sortís en català. 60. Val a dir que la seva obra poètica catalana és menys extensa que la castellana, però ens sembla significativa del procés i el pensament de Santos Torroella. Vegeu la seva antologia Poesías [1935-1962], Losada, Buenos Aires, 1964, que incorpora «Quinze poemes catalans». 61. Jordi CASTELLANOS, «Les lletres Catalanes dels anys quaranta» dins el dossier «La literatura catalana sota el franquisme». L’Avenç, núm. 6, octubre de 1977, p. 32. 62. Còpia del document de constitució sense data i sense signar. Arxiu Santos Torroella. L’any de constitució és 1948. 63. Riviere, subscriptor d’honor de Cobalto. Arte antiguo y moderno i col·leccionista amb qui Santos Torroella havia entrat en contacte. Era col·leccionista de pintura i antiguitats; Santos Torroella —segons m’explica ell mateix— l’aconsellà i li suggerí la compra d’obres de Tàpies, Cuixart, Palencia i dibuixos de Dalí. 64. La publicitat de la mateixa revista assenyala que després de la publicació d’Eugeni Lucas per J. A. Gaya Nuño, es publicarà pròximament: Aureliano Beruete per E. Lafuente Ferrari, Valeriano Bécquer per R. Santos Torroella, Leonardo Alenza per M. Rodríguez de Rivas, Ignacio Zuloaga per F. Abad Ríos, Eduardo Rosales per Gregorio Prieto, Ramon Casas per Domingo Carles, Mariano Fortuny de Carlos Cid, Joaquín Sorolla per José Milicua. A més, també s’esmenta una relació de títols que encara no han estat assignats a cap escriptor o estudiós. Esquivel, Palmaroli, Martí Alsina, Guitiérrez de la Vega, Juan Gris, Meifrén, F. de Madrazo, Salvador Dalí, Domingo Marqués, Pérez Rubio, Miralles, Ignacio Pinazo, Nonell, etc. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 235 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) finitius; els volums, relativament breus, volien ser una primera eina o una aproximació. La història de la col·lecció, malgrat que és breu, és la mateixa que la de Cobalto. Arte antiguo y moderno. S’inicia amb temàtiques alienes a l’art de recerca: la monografia d’Eugenio Lucas, de J.A. Gaya Nuño65, i continua la de Valeriano Bécquer, de Rafael Santos Torroella. Després, l’ordre assenyalat en la publicitat s’interromp i es publica la de Salvador Dalí, d’Oriol d’Anguera. I, finalment, la de Joan Miró, de J.E. Cirlot, que no estava prevista en la col·lecció. Sembla que en el transcurs de la seva publicació s’hagi descobert l’art contemporani i Joan Miró, evolució que corre paral·lela al canvi operat en Cobalto. Arte antiguo y moderno. Posteriorment, ja fora de col·lecció, quan ja estava extingida, es publicà Mathias Goeritz, d’E. Westerdahl, que d’alguna manera continua la nova dimensió que va prendre la col·lecció. En l’arxiu de Santos Torroella resta en preparació la monografia d’Eduardo Rosales que havia d’escriure Gregorio Prieto i un inèdit dedicat a Joaquim Sunyer, totalment acabat, escrit pel mateix Santos Torroella. Quina és l’aportació de la col·lecció? Inspirada en antigues col·lecions d’art espanyoles i estrangeres, la col·lecció, d’idèntica manera que Cobalto. Arte antiguo y moderno, és una empresa de reconsFigura 16. Antoni Tàpies. Capçalera per al segon fascicle de Cobalto 49. Original, tinta sobre paper. 47 x 33 cm. 1949. Col·lecció, R. i M. Santos Torroella. Figura 18. Antoni Tàpies. Capçalera per al segon fascicle Cobalto 49. Original, tinta sobre paper. 47 x 33 cm. 1949. Col·lecció, R. i M. Santos Torroella. Figura 17. Antoni Tàpies. Capçalera per al segon fascicle Cobalto 49. Original, tinta sobre paper. 47 x 33 cm. 1949. Col·lecció, R. i M. Santos Torroella. 65. Reproduïm el document «Estado de cuentas de la monografía de “Eugenio Lucas”» (Arxiu Santos Torroella), atès que pot ésser significatiu de la situació de l’escriptor i la indústria editorial de l’època. Estado de cuentas de la monografia de «Eugenio Lucas» ENTREGAS Destinadas al autor, Don J.A. Gaya Nuño (3-5-48) pesetas 3.000, 00 Destinadas al grabador, Sr. Oliver (14-5-48) pesetas 4.000, 00 Destinadas a la imprenta «La polígrafa» (24-5-48) pesetas 10.000, 00 Destinadas a sobre de gastos que se han originado pesetas 1.249, 85 Destinadas a la imprenta «La polígrafa» (11-6-48) pesetas 19.600, 00 pesetas 37.849, 85 Total de pesetas entregadas para gastos de la monografía (son pesetas treinta y siete mil ochocientas cuarenta y nueve, con ochenta y cinco céntimos). Barcelona, 21 de junio de 1948. [Signat] M.T. Bermejo G ASTOS REALIZADOS Al Sr. Gaya Nuño, según recibo que se adjunta, por derechos del original; primera edición .................................... 3.000,00 Al grabador, Sr. Oliver, recibo nº 4733 detallado factura 4117........ 3.388,00 Al Sr. González Ubieta, por dibujo de la portada: recibo sin nº ........ 100,00 Al grabador, Sr. Oliver, recibo factura nº 4167 ...................................... 60,00 Al archivo Mas, por ocho reproducciones «Lucas», recibo sin nº ..... 153,60 Al grabador, Sr. Oliver, recibo nº 4766 (incluidas en él las 60 ptas. Del recibo nº 4167; se descuenta del total de éste. Facturas detalladas de su importe nº 4168-4179-3821-3855) ....... 1.548,00 A la imprenta «La polígrafa» recibo nº 18.493 (Factura detallada nº 30297) ......................................................... 29.600,00 Total pesetas gastos .......................................................................... 37.849,60 Son pesetas treinta y siete mil ochocientas cuarenta y nueve, con sesenta céntimos. Barcelona, 21 de junio de 1948 [signat] M.T. Bermejo 236 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras trucció sobre el buit. A més, les monografies sobre Dalí i Miró són les primeres que trenquen una llança per l’art modern a Barcelona. Immediatament després, el 1949, vingueren els volums de la col·lecció «Poliedro» impulsada pel gerent de l’editorial Omega, Gabriel Paricio: Miró y la imaginación, d’A. Cirici, El Cubismo, d’E. Azcoaga, i Futurismo i Dada, de Rafael Benet66, etc. Joc net Joc net és l’última edició de Cobalto quan aquesta editorial encara opera administrativament. Surt a la llum el maig del 1953 i l’octubre del mateix any, les activitats de l’editorial es clausuren. Val a dir que apareix sense el segell de Cobalto i després d’un parèntesi d’activitats: l’anterior publicació de l’editorial consta de 1951. La vida de Cobalto s’ha apagat. Ho confirma, a més, que Joc net no tindrà continuïtat, només en sortirà un número, i una difusió molt feble. Estava previst un segon número del qual només resta la coberta, inèdita, de Joan Ponç amb aquest títol: Joc net; és molt representativa de la seva poètica. Joc net, de petit format, simple —consisteix en tres fulls de paper plegats sense cosir— il·lustrada amb dues reproduccions en color i un dibuix a una tinta, té un encant especial. El tiratge consistia en 100 exemplars en paper d’estrassa —coherentment amb l’esperit minimal del número— i 25 en paper de fil. La seva raresa, la seva estètica minimal, la compaginació acurada, la mateixa selecció i la qualitat dels textos fan d’aquest número una petita perla bibliogràfica. Però, per què aquest nom de Joc net? Santos Torroella ens explica oralment que volia connotar la idea de claredat, de no admetre cap tipus de concessió, de defugir els aspectes més dubtosos de l’art i del mercat de l’art. Possiblement per aquesta raó, el número no té cap tipus de publicitat i defuig l’estricta crònica d’exposicions i de novetats. És més, Joc net és essencialment una revista de creació i de pensament estètic i una aposta decidida per la modernitat. Malgrat que se’n va publicar un sol número i va fer-se només la coberta del segon, Joc net és molt significativa per a la història de Cobalto: Joc net tanca un cicle. L’editorial s’inicia amb Cobalto. Arte antiguo y moderno, una revista d’alta divulgació, neutra i aliena a qualsevol referència a l’art modern, i es conclou amb aquest número de Joc net que és una declaració de modernitat en certs moments fins i tot agressiva. Han desaparegut l’erudició i les mencions a l’art antic i el caràcter miscel·lani. Cobalto ha realitzat una evolució total. El contingut del número és una total adhesió a l’anomenat art modern. És un homenatge a l’abstracció, i en concret a Piet Mondrian, amb textos del mateix Mondrian i J.E. Cirlot. A part, hi ha una reflexió d’Oriol Bohigas sobre l’arquitectura contemporània, un text de creació de Joan Brossa —aquest, amb el títol de la revista, és l’únic text en català— i un altre de Santos Torroella. I, finalment, una reflexió no signada sobre la crítica que possiblement és de Santos Torroella. Els textos de Bohigas i els que tracten sobre el tema de crítica són molt combatius. En relació amb l’evolució de la posició de Cobalto, hi ha un article molt revelador: «Crítica y crítica de la crítica»; és la constatació del gir efectuat per l’editorial. Aquí, entre altres aspectes, s’ironitza i es censura molt durament Juan Cortés i Lafuente Ferrari, un crític i un historiador que precisament havien col·laborat a Cobalto. Arte Antiguo y Moderno. Naturalment, entre 1947 i 1953 hi ha un salt molt important. Entremig s’han engegat iniciatives, tant de tipus oficial com de tipus privat, per al desenvolupament de l’art modern. Entre altres, els Salons d’Octubre, Dau al Set, La Escuela de Altamira, la I Bienal Hispanoamericana, etc. També —i això s’ha manifestat moltes vegades— la política estatal sobre cultura ha anat canviant, i concretament l’etapa ministerial de Ruiz Giménez (1951-1956) va ser un desencadenant d’iniciatives per a la promoció de l’art modern. A més, el número de Joc net està en relació amb una reflexió generalitzada sobre l’art abstracte que s’inicia a principi dels 5067 i que ens sembla que té un gran suport oficial. Volem fer especial esment, però, d’una curiositat poc coneguda: la coberta68. Amb una tipografia popular i de caràcter abstracte o geomètric és —qui ho diria!— d’Antoni Tàpies, la qual cosa és difícil d’endevinar perquè s’aparta totalment de la seva trajectòria i de la seva manera d’entendre l’art. És simplement un treball d’encàrrec que volia sintonitzar amb l’abstracció geomètrica de Mondrian, i en aquest cas s’hi va adaptar. La difusió i la repercussió del primer número de Joc net va ser molt escassa. Simptomàticament, tot i haver-hi participat, ni Oriol Bohigas ni Antoni Tàpies, l’esmenten en les seves memòries. Joc net neix per un impuls, com una aventura, i això la diferencia de Cobalto. Arte antiguo y moderno, darrere de la qual es va bastir una infraestructura de suport. És una mena de cant de cigne de l’editorial. Cap de les iniciatives de l’editorial no va reeixir, menys encara una aventura. Cobalto clausurarà definitivament les seves activitats l’octubre de 1953. 66. Vegeu Sebastià GASCH, «Bibliografia artística». Destino, 23 de juliol de 1949, núm. 624. Barcelona. 67. Per exemple: L’«Exposición Internacional de Arte Abstracto de Santander» (1953), la creació del «Museo de Arte Abstracto de Tenerife» (1953), «Primer Salón Nacional de Arte no Figurativo» a València (1956) o la constitució del Grupo R a Barcelona (1952). També són significatius els textos de Ricardo GULLÓN, De Goya al arte abstracto (1952), Antonio ARÓSTEGUI, El arte abstracto (1954), Problemas del arte abstracto (1956), que són les ponències de crítics d’un congrés a Santander el 1953, etc. 68. Que sapiguem, només ha estat reproduïda per A.CIRICI, Tàpies testimoni del silenci. Edicions Polígrafa, Barcelona, 1970. No consta ni en el catàleg Tàpies Obra completa. 1943-1960. Fundació Tàpies/Polígrafa, 1988. Barcelona, dirigit i catalogat per Anna Agustí ni Tàpies Obra gràfica. 19471972, Gustavo Gili, 1973 de Mariuccia Galfetti. Agraïm a Glòria Domènech i al personal de la biblioteca de la Fundació Tàpies l’ajut que ens han ofert per la localització d’aquesta reproducció. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 237 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Figura 19. Coberta Salvador Dalí. 1948. Figura 20. Coberta, Joan Miró. 1949. Figura 22. Joan Ponç. Projecte per a la coberta de Joc net. Tinta sobre paper. 25 x 18 cm. 1953. Col·lecció R. i M. Santos Torroella. Figura 21. Antoni Tàpies. Coberta Joc net 1953. 238 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras Actes corresponents a les reunions de 24 d’octubre i 2 de novembre de 1949 de l’associació Cobalto 49 amb projecte de museu d’art contemporani (Arxiu Santos Torroella). Cobalto 49 Día 24 de octubre de 1949 Lugar de reunión: «Bagatela», a las diez y media de la noche. Asistieron: Ana Inés Bonín, Sra. de González, Ana Solá de Imbert, Josefina Cusí, María Teresa Bermejo, Sixto Illescas, Joan Prats, Xavier Vidal de Llobatera, Joaquín Gomis, Eudaldo Serra, Jaime Mercader, José González, Jaime Sans, Alejandro Cirici Pellicer, René Metrás, Victor María de Imbert, Enrique Dauner, Arturo Carbonell, R. Santos Torroella, y, ya a última hora, Rogelio Roca. También se hallaron presentes en la reunión, con carácter puramente informativo, los señores de Rubert. El presidente, Sr. Sixto Illescas, abre la sesión, concediendo la palabra a Santos Torroella, en funciones de secretario, quien resume el acta anterior, dando cuenta de las secciones establecidas dentro del grupo, las cuales quedan constituidas en la forma y con los componentes que a continuación se indican: Museo-conferencias: María Teresa Bermejo, Jaime Mercader, João Cabral de Melo y Victor María de Imbert. Exposiciones: Joaquín Gomis, Xavier Vidal de Llobatera, Sra. de González. Teatro-cinema: Sebastián Gasch, Jaime Sans, René Metrás, José González. Club-biblioteca: Eudaldo Serra, Ana Inés Bonín, Ramón Marianel·lo, Roca. Música: Joan Prats, Josefina Cusí, Enrique Mulder. Revista: R. Santos Torroella, Alejandro Cirici, J. Teixidor (?). Administración: Antonio Marinel·lo. A continuación se propone que las reuniones de grupo se celebren otro día de la semana, toda vez que Sebastián Gasch ha manifestado la imposibilidad en que se encuentra de asistir a ellas, mientras tengan lugar los lunes, en razón de sus funciones de crítico cinematográfico. Se acuerda trasladar las reuniones a los miércoles, a las diez y media de la noche. Respecto al lugar de reunión. En tanto no se disponga de un local independiente para el Club, se barajan los nombres de Bagatela, Parador del Hidalgo y Casa Llibre. Anita Solá de Imbert ofrece a tal objeto su estudio. Joan Prats y Joaquín Gomis, agradeciendo la gentileza del ofrecimiento, hacen observar los inconvenientes que una reunión semanal acarrearía al matrimonio Imbert, y las dificultades de acceso al estudio de Anita Solá, dada la hora en que se efectúan las reuniones. Santos Torroella propone que las reuniones se celebren como hasta ahora, en un local público, pero que aparte de ellas, tenga lugar mensualmente otra reunión de cambio de impresiones, aceptando el amable ofrecimiento de Anita Solá. Queda acordado así. A continuación Santos Torroella informa de que el orden a seguir en las reuniones semanales será: 1º lectura del acta anterior; 2º exposición, por parte de las secciones y a cargo de quienes representan a las mismas, de sus tareas y proyectos en curso; 3º discusión general en torno a las proposiciones efectuadas. José González propone que se aligeren esas exposiciones semanales de lo proyectado o realizado por cada sección, mediante reuniones previas de sus componentes con los que integran el comité directivo del grupo. Santos Torroella responde diciendo que esto tendría el inconveniente de obligar a los componentes de dicho comité a una perdida de tiempo considerable. Cirici Pellicer modifica la Annex documental proposición de González en el sentido de que cada una de las secciones presente al comité directivo, antes de las reuniones semanales, una nota por escrito de sus tareas, con lo que dicho comité podría estudiarlas y resolver acerca de ellas en una sola junta. Acéptase así. A continuación los encargados de cada sección dan cuenta de las gestiones realizadas. Sección Museo (María Teresa Bermejo): Da cuenta de la visita efectuada al Sr. Ainaud de Lasarte, hallándole en las mejores disposiciones para facilitar un local para la instalación del Museo. El Sr. Ainaud ha ofrecido su apoyo para que se le cedan al Museo dos salas del Palacio de la Virreina, una vez concluida su restauración. Entre tanto que esta se concluya, pone a disposición de Cobalto 49 algunas salas del Museo del Parque de la Ciudadela. Propónese enviar una carta de agradecimiento al Sr. Ainaud, así como también se felicita a María Teresa por el buen éxito de su gestión. Sección de Exposiciones (X. Vidal de Llobatera): Da cuenta de la exposición en proyecto de los pintores Ponç, Tàpies y Cuixart y de la visita efectuada, en compañía de Joaquín Gomis y Joan Prats, al Sr. Deffontaines, director del Instituto Francés, para solicitar de éste último la cesión de una de sus salas. El Sr. Deffontaines accedió a dicha petición, si bien poniendo algunas condiciones: que la exposición no tuviera carácter comercial, que se tuviera al corriente de la mismas al Círculo Maillol y que en los días que se celebraran conferencias, quedara dicha sala hábil para las mismas. Aceptadas las dos primeras condiciones, para obviar los inconvenientes de la última, se propone que la exposición tenga lugar en la segunda quincena del mes de diciembre, fecha en la que, por ser de vacaciones en el Instituto Francés, no se celebrará ninguna de dichas conferencias, Todo queda pendiente de una nueva visita al Sr. Deffontaines para concretar los puntos que han quedado en suspenso. Da cuenta así mismo de la proyectada exposición de arte popular japonés, con obras pertenecientes a Celso, Gomis y Eudaldo Serra, la cual propone Vidal de Llobatera que se complete con dibujos infantiles japoneses que pueden solicitarse del escultor Angel Ferrant, quien posee una colección de los mismos. Se ha efectuado una gestión cerca del Círculo Artístico, cuyo presidente, el Vizconde de Güell, visitado por María Teresa Bermejo, se ha mostrado propicio a patrocinar la exposición. Vidal de Llobatera propone que esta exposición se celebre después de la de Ponç, Tàpies y Cuixart; lo que se acepta, así como también la sugerencia de que el numero de Cobalto 49 que aparezca por entonces se dedique a la exposición de éstos últimos. Sección de Teatro y Cinema (Sans): Las actividades de esta sección se hallan en estudio. Sección de Música (Joan Prats): Propone que se celebre una sesión de audición de discos de música actual popular y «clásica», moderna, «jazz», toda vez que el principio no resultaría posible, por los gastos tan elevados que supondría, organizar otros conciertos. Existe, sin embargo, una posibilidad que la sección tiene en estudio: la de aprovechar los conciertos que el Círculo Manuel de Falla dará próximamente en el Ateneo, para hacer una selección de las obras interpretadas y organizar con ellas una recital para Cobalto, con lo que los gastos serían mínimos, ya que no se tendrían que pagar los ensayos. Otra dificultad es la de encontrar un local adecuado. Para la audición de discos de música moderna, María Teresa Bermejo propone que se solicite el local del Hot Club. Prats, en nombre de la selección, lo considera oportuno, y queda acordado que se visitará al presidente de dicho Club para concertar la mencionada audición. Se acepta. Mercader propone que se atraiga al grupo al compositor Altisent. LOCVS AMŒNVS 3, 1997 239 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953) Sección de Club. Conferencias y biblioteca (Ana Inés Bonín). Da cuenta de las dificultades de esta sección para hallar un local adecuado. Considera que es urgente resolver este problema, toda vez que de ello depende el que se inscriban nuevos socios. Propone que se cree una cuota aparte para socios de club. Santos Torroella responde que ello es innecesario, toda vez que ya queda sobreentendida dicha cuota en la suscripción, que es la que legalmente no supone ningún posible contratiempo; por otra parte, siendo el club, por así decirlo, el centro de nuestras actividades, lógicamente quien pertenezca a él debe pertenecer al grupo en sí. Sección de Revista (Santos Torroella): Da cuenta de hallarse un número ya preparado desde hace tiempo, pero que ahora ha de completarse con algunas notas de actualidad. Aprobada [manuscrit]. Cobalto 49 Día 2 de noviembre de 1949 Lugar de reunión: «Bagatela», a las diez y media de la noche. Asistieron Ana Inés Bonín, Sra. de González, Ana Solá de Imbert, Josefina Cusí, Sra. de Teixidor y María Teresa Bermejo; Xavier Vidal de Llobatera, Joaquín Gomis. Jaime Mercader, José González, Alejandro Cirici Pellicer, Victor María de Imbert, Juan Teixidor, Enrique Dauner, Altisent, João Cabral de Melo, Rogelio Roca, Joan Prats, Antonio y Ramón Marinel·lo y Rafael Santos Torroella. Por ausencia de Sixto Illescas, hace las veces de presidente Joan Prats. Se lee y aprueba el acta de la reunión anterior. Acto seguido las diferentes secciones dan cuenta de sus actividades. Exposiciones (Vidal de Llobatera): Comunica que en compañía de la Sra. de González y de Joaquín Gomis visitaron a M. Deffontaines para ponerse de acuerdo acerca de la proyectada exposición sobre Ponç, Tàpies y Cuixart. Hablando con algunos componentes del Cercle Maillol, los hallaron en las mejores disposiciones respecto a nuestras actividades, no solo ofreciendo su colaboración sino incluso dando a entender que aceptarían nuestras orientaciones. Posteriormente, Cirici Pellicer manifiesta haber recogido algunas manifestaciones no tan generosas de los componentes del mencionado Círculo. Se consideró con M. Deffontaines la conveniencia de inaugurar la exposición el día 17 de diciembre, fecha con la cual se han mostrado conformes los expositores. La duración de la misma podía ser hasta el 3 de enero, si bien podría prorrogarse hasta Reyes, toda vez que hasta tal fecha solo se pronunciaría, por M. Deffontaines, una conferencia en la sala que ocuparía la exposición. En cuanto a la redacción del catálogo, Vidal de Llobatera da cuenta de los deseos expresados por M. Deffontaines acerca de que en la portada del mismo no figurasen los nombres de los artistas, presentando a éstos bajo una rúbrica general que podría ser, por ejemplo: «¿Existe el arte abstracto?». Se discute ampliamente la rúbrica en cuestión, desechando la propuesta por M. Deffontaines y acordando que sea la de: «Un aspecto de la joven pintura catalana». Museos (María Teresa Bermejo): Expone las gestiones que está realizando la sección con vistas a hallar un local adecuado. Se sugiere la conveniencia y posibilidad, aceptando indicaciones del Sr. Ainaud, de conseguir el edificio que ocupa actualmente el Instituto del Teatro, o el Palacio Guell de la calle Conde del Asalto, si dicho instituto no se trasladase a él, como está anunciado. Santos Torroella expone su opinión considerando preferible, para evitar recelos y contrariedades, la aceptación de algún local más modesto, o de algunas salas en edificio que por estar destinado ya a Museo —como el de la Virreina o el del Parque de la Ciudadela— supusiera siempre alguna protección para nosotros. Se deja en suspenso la decisión hasta tanto que se conozca las salas del Museo del Parque de la Ciudadela que el Sr. Ainaud de Lasarte se ha brindado a concedernos temporalmente. Club (Ana Inés Bonín): Manifiesta que aún no ha podido entrevistarse con la dueña del Parador del Hidalgo; pero que no habrá inconveniente en que la próxima reunión se celebre allí. Queda acordado. Cineclub-teatro: Hallándose ausentes nuestros compañeros, el Sr. González no tiene nada que comunicar. Revista (Santos Torroella): Su reaparición se halla en espera de que se resuelva la cuestión de la imprenta donde deba tirarse. Sixto Illescas quedó en hacer alguna gestión a este respecto. Música (Joan Prats): Comunica que la 1ª audición comentada de música contemporánea organizada por el grupo tendrá lugar los días 14 y 17 de los corrientes, habiéndose subdividido en dos sesiones, ambas con idéntica programación, con objeto de que todos puedan asistir a ella ya que el local del Hot Club donde habrán de celebrarse es de escasa capacidad. El programa es el siguiente: audición del Cuarteto Nº. 5 de Bela Bartok, comentado por Enrique Dauner, y una selección de música de Jazz de Louis Armstrong, con comentarios de Alfredo Papo, secretario presidente del Hot Club de Barcelona. El compositor Sr. Altisent, que se halla presente, ofrece su colaboración y consejo, si bien por escasez de tiempo no podrá tomar parte activa en nuestras tareas. El Sr. González manifiesta su deseo de conocer el contrato privado existente entre Cobalto y la Junta Directiva, en virtud del cual se constituyó el grupo. Prats manifiesta que se satisfará su deseo en la próxima reunión. Proyecto del museo Propósitos: a) Reunir un fondo permanente de obras representativas del arte de nuestro tiempo, las cuales, por unas u otras razones, no figuran en los museos oficiales de Barcelona. b) Asimismo, prestar acogida con carácter transitorio a aquellas obras que, siendo igualmente representativas, por pertenecer a particulares, no formen parte de este fondo permanente, aunque su ingreso y devolución se regirá por normas que permitan una estancia de dichas obras en el Museo suficiente para que un gran número de visitantes pueda tener ocasión de conocerlas. c) Incrementar la cultura artística en torno a los diversos aspectos del arte contemporáneo por todos los medios posibles: conferencias, cursillos, publicaciones, edicion e importación de postales y reproducciones, etc. Organización A. Sostenimiento del Museo El Museo se nutrirá con los fondos obtenidos: 1º por los donativos de particulares. 2º por la venta de entradas para visitar el Museo. 3º por los beneficios obtenidos con la venta de catálogos, libros, postales y reproducciones de arte. B. Formación del Museo Las obras que integren el Museo pueden proceder: 1º de adquisición efectuada por el propio Museo con los fondos de su propiedad. 2º de donación hecha por particulares, con carácter definitivo. 3ª de obras cedidas en calidad de préstamo por un lapso de tiempo determinado. Para que una obra entre en el Museo mediante la adquisición efectuada con sus propios recursos, será preciso que sea sometida previamente al examen y decisión de la Junta de Cobalto 49, que es también la que debe decidir acerca de la conveniencia o no de aceptar los donativos ofrecidos por particulares. Las obras cedidas en calidad de préstamo deberán someterse a las siguientes normas: a) Hallarse en perfecto estado de conservación. b) Venir previstas de sus bastidores y marcos correspondientes. c) Obligarse sus propietarios a no retirarlas del Museo hasta transcurrido un año a partir de la fecha de ingreso en el mismo. d) Al ingresar dichas obras en el Museo se extenderá un recibo a nombre de cada propietario, en el cual se harán constar los compromisos aceptados tanto por parte del Museo como del donante. C. Dirección del Museo Al frente del Museo figurará una junta directiva integrada por los mismos que dentro del grupo Cobalto 49 tengan a sus cargo la sección correspondiente. [manuscrit, sic] — ultimar demarches s/. casa — ultimar relación de possibles donaciones y empréstitos (posteriormente, pensar en clasificar los quadros e en organizar el catálogo explicativo).