La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (després de Gellner i Hobsbawm)

Resum La bibliografia sobre el nacionalisme i l’origen de les nacions ha conegut un increment espectacular en les últimes dècades. En part, a causa dels influents estudis de Gellner, Hobsbawm i d’altres autors i historiadors contemporaneïstes. Això no obstant, aquesta puixança de la història nacional (en un sentit o altre) no ha estat menor en l’àmbit de la historiografia medievalista i modernista. I, en alguns casos, a conduït a replantejar algunes de les tesis més recents i difoses sobre la qüestió. Aquest article constitueix un primer balanç de l’esmentada bibliografia o discussió. Paraules clau: nació, nacionalisme, història nacional, patriotisme, etnicitat. Resumen. La historiografía de las naciones antes del nacionalismo (i después de Gellner y Hobsbawm) La bibliografía sobre el nacionalismo y los orígenes de las naciones ha conocido un incremento espectacular en las últimas décadas. En parte, por los influyentes trabajos de Gellner, Hobsbawm y otros autores e historiadores contemporaneístas. Sin embargo, este auge de la historia nacional (en uno u otro sentido) no ha sido menor en el ámbito de la historiografía medievalista y modernista. Y en algunos casos ha llevado a replantear algunas de las tesis más recientes y difundidas sobre la cuestión. Este artículo constituye un primer balance de dicha bibliografía o discusión. Palabras clave: nación, nacionalismo, historia nacional, patriotismo, etnicidad. Abstract. Historiography of Nations Before Nationalism (and after Gellner and Hobsbawm) Literature on Nationalism and the Origins of Nations have known a sensible rise in the last decades. Partly, by the influential Gellner’s and Hosbawm’s works and another contemporary historians’ works. Nevertheless, this revival of National History (in a sense or another) has been also very important in the Early Modern History and in Medieval History. The aim of this contribution is to examine and debate all this literature. Key words: nation, nationalism, national history, patriotism, ethnicity. Manuscrits 19, 2001 21-42 La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm) Xavier Torres Sans Universitat de Girona. Facultat de Lletres. Pça. Ferrater Mora, 1. 17071 Girona xavier. [email protected] 22 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans A Ernest Lluch in memoriam Certament, el títol (o subtítol) d’aquest estat de la qüestió sobre la historiografia de les nacions i els nacionalismes pot semblar, a primer cop d’ull, massa personalitzat o focalitzat. Si la història no la fan (almenys, únicament) les grans individualitats, la historiografia, al seu torn, tampoc no és pas la creació exclusiva i inspirada d’uns pocs i grans autors. Tanmateix, pel que fa a l’anàlisi històrica de les nacions i el nacionalisme, tot sembla indicar, a hores d’ara, que l’obra, i els arguments, d’aquests dos autors —Ernest Gellner i Eric J. Hobsbwam— marca un autèntic turning-point o punt d’inflexió, si no ben bé d’arribada; ni que sigui per l’enorme ressò (fins i tot mediàtic, a més de l’acadèmic o erudit) i l’àmplia acceptació que han tingut els seus plantejaments. Hi ha, és clar, altres autors rellevants, i més o menys coincidents, en aquesta matèria (alguns dels quals seran oportunament esmentats en el decurs d’aquesta exposició). Però no és pas una exageració, segurament, si diem que després de Gellner i Hobsbawm (almenys) no es poden ja mantenir o sostenir certes presumpcions i interpretacions sobre les nacions i els nacionalismes1. Ara bé, que la contribució de tots dos autors hagi estat, d’ençà dels anys vuitanta, tan reeixida o aplaudida com perdurable, no vol dir, però, que no calgui fer, una vintena d’anys després, alguna mena de balanç crític; ni que no es puguin, alhora, apuntar o suggerir altres arguments, si no sempre ni ben bé contradictoris, almenys prou «excèntrics» o apartats de l’eix argumental de Gellner i Hobsbawm2. El cas Sumari El nacionalisme i les nacions Fuites, alternatives La formació de les nacions Nació i imaginació Nacionalisme o patriotisme? Consideracions finals 1. Hi ha, certament, diferències substancials (d’enfocament i d’altra mena) entre tots dos autors, però que en aquest cas no tindrem gaire en compte perquè, de fet, esdevenen força irrellevants o adjectives dins la nostra argumentació. De la prolífica obra d’Ernest GELLNER seleccionem: Though and Change. Chicago: Chicago UP, 1964 (i Londres: Weidenfeld & Nicolson, 1965); Nations and Nationalism. Oxford: Blackwell, 1983 (trad. cast., Naciones y nacionalismo. Madrid: Alianza, 1988); i la monografia pòstuma Nationalism. Londres: Weidenfeld & Nicolson, 1997 (trad. cat., Nacionalisme. Catarroja: Afers, 1998; trad. cast., Nacionalismo. Barcelona: Destino, 1998). Pel que fa a HOBSBAWM, Eric J., vegeu, almenys, Nations and Nationalism since 1780. Programme, myth, reality. Cambridge: CUP, 1990 (trad. cast., Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona: Crítica, 1991), i HOBSBAWM, E.J. i RANGER, T. (eds.), The Invention of Tradition. Cambridge: CUP., 1983 (trad. cat., L’invent de la tradició, Vic: Eumo, 1988). 2. Aquest balanç ja ha començat, tal com testimonia HALL, J.A. (ed.), The State of the Nation. Ernest Gellner and the Theory of Nationalism. Cambridge: CUP, 1998 (trad. cast., Estado y nación. Ernest Gellner y la teoría del nacionalismo, amb un pròleg de Jon Juaristi, Madrid: CUP, 2000). I la crítica, per excés de materialisme o funcionalisme en el cas de Gellner, també: ANDERSON, Perry, «Science, Politics, Enchantment», dins HALL, J.A. i JARVIE, I.C. (eds.), The Social Philosophy of Ernest Gellner. Amsterdam: Rodopi, 1996 (amb la rèplica de l’interessat) (versió cast., «Max és que la producció historiogràfica i bibliogràfica al voltant d’aquest gènere de qüestions —auspiciada, sens dubte, per les actualíssimes (i tan sovint, tràgiques) circumstàncies que tots coneixem o podem llegir als diaris— ha experimentat un auge que es pot qualificar ben bé d’espectacular en el decurs dels darrers anys. Ben entès, aquest auge bibliogràfic no ha estat pas exclusiu de la història i la historiografia contemporànies. L’estudi d’allò que podem anomenar «les nacions abans del nacionalisme» o fins i tot de les «nacions sense nacionalisme» ha conegut igualment una expansió del tot remarcable en les darreres dècades3. Així, un primer (i groller) recompte d’aquesta bibliografia medievalista i modernista, circumscrit bàsicament a l’àmbit de l’Europa occidental, suma no pas menys de 250 títols o referències (de gruix o valor força desigual, i entre llibres o monografies i articles de recerca i contribucions en obres miscel·lànies). D’aquests 250 títols, però, uns dos-cents (80%) han estat escrits després de 1950; i d’aquests, les tres quartes parts han estat publicats els últims vint anys4. Aquest treball vol ser, doncs, una primera (però no pas exhaustiva) aproximació i fins i tot confrontació de la bibliografia més recent sobre la història i els orígens de les nacions i el nacionalisme. Sempre, però, del punt de vista d’un historiador modernista o no contemporaneista. El nacionalisme i les nacions Abans de tot, però, quina ha estat, en realitat, i més enllà de l’anècdota o de l’anàlisi de casos particulars, la principal o la veritable contribució de Gellner i Hobsbawm en aquesta matèria? Què és allò que hi ha no sols de rellevant, sinó, sobretot, d’innovador o de diferent en la seva obra sobre el nacionalisme i les nacions? En quin punt tots dos autors se separen o s’allunyen, i prou radicalment, d’una determinada i arrelada tradició historiogràfica o intel·lectual? Explicat en poques paraules (i, per tant, defugint tots els matisos del cas), es pot dir que l’obra i l’argumentació de Gellner i Hosbawm ha significat, primer de tot, i per damunt de tot, el desballestament (la «deconstrucció») d’un parell de «paradigmes» (o d’un seguit d’idees tòpiques, si es vol) que han acompanyat les nacions i els nacionalismes d’ençà del seu naixement mateix, a saber: La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 23 Weber y Ernest Gellner: ciencia, política, hechizo», dins ídem, Campos de batalla. Barcelona: Anagrama, 1998, p. 259-293); i NAIRN, Tom, Faces of Nationalism. Janus Revisited. Londres: Verso, 1997. 3. Vaig utilitzar l’expressió i la idea de «nacions sense nacionalisme» en una primera i primerenca aproximació al tema, TORRES SANS, X., «Nacions sense nacionalisme: Pàtria i patriotisme a l’Europa de l’Antic Règim», Recerques, núm. 28 (1994), p. 84-89 (versió escrita d’un paper de discussió presentat al Seminari d’Història del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB l’any 1992). Aleshores no sabia, però, que KRISTEVA, Julia, havia publicat un (altre) llibre amb el títol de Nations without Nationalism. Nova York: Columbia UP, 1993. Ara sé, a més, que el terme és emprat igualment per alguns medievalistes (i en un sentit, a diferència de Kristeva, prou semblant al meu i al d’altres modernistes), MOEGLIN, Jean-Marie, «Nation et nationalisme du Moyen Âge a l’èpoque moderne (France-Allemagne)», Revue Historique, núm. 611 (1999), p. 537-553. 4. Una anàlisi detallada d’aquesta voluminosa producció, i la publicació de la corresponent base de dades bibliogràfica, a TORRES SANS, X., «L’historiador i les nacions» (article en preparació). 24 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans a) El paradigma que podem anomenar «romàntico-organicista i/o essencialista», segons el qual les nacions existeixen amb independència tant de la voluntat dels individus (i dels conflictes de grup i/o de classe) com de les circumstàncies o el context històrics. La nació, en aquesta concepció o perspectiva, és, doncs, natura, abans que no pas història o cultura; i, en conseqüència, s’assimila tot sovint a un organisme natural qualsevol, el qual, i talment com la resta, coneix, tard o d’hora, les habituals fases de la vida: la nació, aleshores, s’«engendra», «neix», «creix», «madura», etc. (però rarament mor, tot s’ha de dir). Vet ací, doncs, per què alguns autors han pogut parlar, amb tota naturalitat, sobre la «infantesa» de les nacions o fins i tot de les nacions «adolescents» de l’Europa medieval5. Ara bé, quan la nació es presenta com a cultura, abans que no pas com un producte inexorable de la natura, els resultats no són sempre gaire més feliços o diferents, al capdavall. Perquè la nació, en aquests casos, es redueix tot sovint a un caràcter o volkgeist (l’esperit o l’ànima d’un poble) comunitari; és a dir, quelcom que és, però que no es veu ni es pot tocar (sinó només entrellucar, potser, o endevinar a través d’una manifestació o altra externa o indirecta, com ara la parla, el dret local, la pintura o —posem per cas— algunes peculiaritats dels habitatges nadius), i que, en qualsevol cas, resta sempre per damunt dels individus i els grups, els quals impregna o embolcalla fatalment. Així, doncs, no es ve al món despullat, sinó que es neix enmig d’un ambient tan determinat o distintiu com irresistible6. El resultat de tot plegat ha estat que els estudiosos i els historiadors de les nacions i els nacionalismes han romàs presoners massa temps d’un o d’altre (o potser tots dos) d’aquests supòsits bàsics: que les nacions són un fenomen tan natural com inevitable, i que el nacionalisme, al seu torn, no pot ser sinó un resultat o un derivat espontani, i més o menys precoç segons els casos, de l’existència mateixa de la nació o, si més no, del volkgeist natal: el «desvetllament de la consciència nacional», per dir-ho amb una fórmula alhora clàssica i genuïnament romàntica. b) Ara bé, Gellner i Hobsbawm han criticat o qüestionat no pas menys rotundament aquella altra visió o concepció de les nacions, no gens essencialista, ni sovint tampoc gaire nacionalista, que n’explica l’existència com un procés social (ni natural ni encara menys sobrenatural) i tant de caràcter agregatiu o acumulatiu com de llarga durada (i de vegades, de molt llarga durada). El resultat, ales5. LÓPEZ, R.S., El nacimiento de Europa. Barcelona: Labor, 1965. 6. BERLIN, I., Vico and Herder. Londres: Hogarth, 1976. Vegeu, a més, EADE, J.C. (ed.), Romantic Nationalism in Europe, s.l., Australian National University, Humanities Research Centre, 1983; BERGER, Stefan, i altres (eds.), Writing National Histories. Western Europe since 1800. Londres: Routledge, 1999; THIESSE, Anne-Marie, La création des identités nationales. Europe XVIIIe.-XXe. siècle. París: Seuil, 1999. Aquesta concepció organicista i «immortal» dels nexos socials és igualment perceptible en Burke i la seva gràfica definició de tota comunitat política: una associació no sols entre persones vives, sinó també «entre els vius i els morts i aquells que encara han de néixer», BURKE, Edmund, Reflexiones sobre la Revolución Francesa, a cura d’E. Tierno Galván, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1978, p. 237. hores, és una realitat nacional (o una idea de nació, almenys) que sembla afaiçonar-se, i engreixar-se o consolidar-se, amb el —i pel— sol pas del temps. Pot ser el cas, per exemple, de la clàssica i coneguda història del nacionalisme de Hans Kohn; un autor, certament, paradoxal, perquè tot i emfasitzar de bon començament (i l’any 1944) la innegable modernitat o contemporaneïtat del nacionalisme, no dubta pas, tot seguit, de fer remuntar fins a les darreries de l’època medieval o, si més no, l’època de la Reforma els primers brots, si no els veritables orígens, del nacionalisme europeu. L’explicació és que les «arrels» (sic) del nacionalisme modern cal cercar-les en un passat llunyà, perquè «les condicions que en van fer possible la seva aparició maduraren [XTS] al llarg de segles». En conseqüència, l’estudi de Kohn sobre el nacionalisme tracta, necessàriament, «de la seva albada, d’aquella llum incerta i vacil·lant que precedeix el dia, i d’aquella llarga nit que, segons el punt de vista del nacionalisme, porta en les seves llòbregues entranyes l’esperança del futur». Tot aquest devesall de poesia traeix ja o insinua almenys un cert organicisme latent; prou patent, si més no, quan Kohn mateix diu que vol examinar les «arrels» (un cop més) del nacionalisme modern, «d’ençà del llarg període de la seva incubació [XTS], en l’Antiguitat (sic), fins als inicis de la Revolució Francesa»7. Llarga durada, doncs, però també, i inevitablement, una certa continuïtat orgànica, a més de merament temporal. Es comprèn, doncs, l’aprensió de Gellner i Hobsbawm davant una idea dels orígens de les nacions i/o els nacionalismes que no sols pecava per excés, sinó també per defecte: excés, encara, d’organicisme o fins i tot de teleologisme8, però defecte, alhora, de context històric i polític, perquè, a l’hora de la veritat, hom tampoc no prenia gaire en compte els canvis socials esdevinguts en el decurs del temps o almenys d’ençà del segle XII o XIII. Contràriament, la crítica, i els arguments, de Gellner i Hobsbawm poden sintetitzar-se (un cop més, per raons de brevetat) en tres fórmules o proposicions: La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 25 7. KOHN, Hans, Historia del nacionalismo [1944], Méxic: FCE, 1949, p. 9-10, 17, 101 i 113. Aquesta era també la perspectiva d’alguns estudiosos i historiadors de començaments del segle XX, com ara HUIZINGA, Johan, «Patriotism and Nationalism in European History» [¿1915?], dins ídem, Man and Ideas. History, the Middle Ages, the Renaissance. Londres: Meridian Books, 1960, p. 97-155; però que es mantenia prou vigent, encara, cap a mitjan de la centúria, tal com es pot comprovar en el cas de KOHT, Halvdan, «The Dawn of Nationalism in Europe», The American Historical Review, vol. LII (1946-47), p. 265-280, el qual considerava, talment com Huizinga, que el nacionalisme i les nacions europees tenien una història contínua d’ençà del segle XII. La concepció —diguem-ne— agregativa o acumulativa de les nacions s’observa també en alguns manuals de manufactura recent, com ara HERMET, Guy, Histoire des nations et du nationalisme en Europe. París: Seuil, 1996. 8. Kohn i d’altres «acumulativistes» prenen com a punt de partida allò que fóra, en realitat, un punt d’arribada, és a dir, prenen en compte les nacions reeixides o «realment existents» (o els Estats, més aviat) a l’època contemporània, i tot seguit reculen en el temps per tal de registrar-ne tant la seva continuïtat com la seva coherència; però, de fet, allò que caldria explicar o esbrinar és precisament tot el contrari: per què unes mateixes i força més nombroses nacions medievals han reeixit contemporàniament, i altres no, en canvi. 26 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans a) que les nacions no són pas entitats naturals ni fins i tot «coses» o «fets» socials; sinó invencions, artefactes o construccions polítiques (i culturals) b) que no és pas la nació (presumptament preexistent) allò que engendra, «desvetlla» o explica el nacionalisme, sinó a l’inrevés: és el nacionalisme (o els nacionalistes) allò que fabrica o crea aquesta peculiar convicció o fins i tot il·lusió òptica que anomenem, convencionalment, «nació» o «identitat nacional» c) i finalment, que el nacionalisme és un fenomen polític (i social) rigorosament contemporani, no pas anterior a la Revolució Francesa, i paral·lel, més aviat, al procés de modernització econòmica i/o política de l’Europa occidental vuitcentista; i, per tant, les nacions (que foren, en realitat, una creació del nacionalisme), també. Ergo, no hi ha nacions ni identitats nacionals abans de l’era contemporània. Sobretot, perquè la nació demana un seguit de condicions o prerequisits (tant materials com d’índole política) els quals no solament són històricament recents (industrialització, secularització, política de massa o democratització), sinó que, en rigor, no podrien haver existit abans, és a dir, en la Vella Europa —com en diuen alguns de l’Europa feudal i senyorial que va de l’any mil fins al mil vuit-cents, aproximadament. Ras i curt: no hi ha (no pot haver-hi) nació (almenys en l’accepció forta o actual de la paraula) mentre hi hagi encara vassalls i estaments en lloc de ciutadans. Fuites, alternatives Que el nacionalisme (i fins i tot les nacions mateixes) era un fenomen «modern, molt modern», això era quelcom, si no plenament admès, almenys prou sabut d’ençà de començaments del segle XX, almenys9. Però l’èmfasi renovat de Gellner o Hobsbawm obliga a plantejar la qüestió en tota la seva cruesa: si les nacions són un producte del nacionalisme, i si el nacionalisme només pot ser contemporani, pot haver-hi nacions «abans» del nacionalisme o fins i tot «sense» nacionalisme? o és que això no passa de ser un contrasentit, una contradicció de termes? Altres autors, certament, comparteixen o corroboren aquesta pertorbadora (si més no, per a molts nacionalistes) teoria sobre la gènesi de les nacions europees. I alguns, a més, van fins i tot una mica més enllà (almenys cronològicament). Així, segons John Breuilly, el nacionalisme no fóra ni tan sols «una doctrina inventada a començaments del segle XIX»; ni tampoc l’origen o la causa eficient d’aquells esdeveniments polítics o geopolítics vuitcentistes que tots o gairebé tots els manuals d’història contemporània qualifiquen encara com a «nacionals», si no ben bé «nacionalistes»: les independències de Grècia i Bèlgica o, si més no, les unificacions d’Itàlia i d’Alemanya10. 9. HAYES, Carlton J.H., Essays on Nationalism. Nova York: Macmillan, 1926, p. 29. També, la primera, i tant sovint citada, ratlla de KEDOURIE, Elie, Nationalism. Londres: Hutchinson, 1960 (trad. cast., Nacionalismo. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988): «El nacionalisme és una doctrina inventada en Europa a principis del segle XIX». 10. BREUILLY, John, Nacionalismo y Estado. Barcelona: Pomares-Corredor, 1990, p. 31. Tanmateix, hi ha algunes raons de pes que poden justificar o avalar una recerca o una historiografia al voltant de les nacions «sense» o «abans» del nacionalisme. D’una banda, perquè els conceptes emprats per Gellner, Hobsbawm i altres estudiosos afins no són pas exempts d’una certa controvèrsia, i fins i tot poden pecar, tal vegada, d’un cert anacronisme invers. Així, si parlar de «nacions» abans de la Revolució Francesa es pot considerar una modalitat de presentisme o distorsió historiogràfics, tal com no es cansen d’assenyalar o advertir força autors «contemporaneistes», no serà potser igualment inapropiat —a més d’un punt eurocèntric— el fet de voler aplicar retrospectivament un concepte d’identitat col·lectiva i territorial («nacional») bastit a posteriori, i en un context ben distint?11. D’altra banda, el fet que els autors «contemporaneistes» hagin fixat o concentrat la seva atenció envers el nacionalisme abans que no pas en les nacions (o les identitats col·lectives i territorials d’un temps anterior) i el seu procés de formació, no pot haver propiciat, potser, un cert confusionisme? En d’altres mots: el nacionalisme pot ser, efectivament, «molt, molt modern» o recent, però les nacions potser no tant, ben mirat12. Certament, que les nacions contemporànies i fins i tot els nacionalismes que se’ls poden anticipar no aparegueren del no-res, això ja ho van advertir tant Gellner com Hobsbawm mateix (tot i que ni l’un ni l’altre, es pot dir o retreure, no aprofundiren gaire en aquesta qüestió o possibilitat). Tots dos autors feren notar, si més no, que les nacions o identitats nacionals no es basteixen o quallen en qualsevol lloc ni de qualsevol manera. Altrament dit: que no es poden inventar completament o aleatòriament; o bé, que hi ha «invencions» més reeixides o més fàcils que no pas altres, ni que sigui pel sol fet que, si el nacionalisme engendra les nacions, tampoc «no es pot negar (diu Gellner) que aprofita —per bé que de manera prou selectiva, i sovint capgirant-la radicalment— la multiplicitat de cultures o la riquesa cultural preexistent, heretada històricament»13. Hobsbawm, per la seva banda, accepta que «els estats i els moviments nacionals pogueren mobilitzar», arribat el cas, «algunes variants de sentiments de pertinença col·lectiva que ja existien» abans del nacionalisme; sobretot, allà on aquest «protonacionalisme» (tal com ell mateix el qualifica) podia sintonitzar o harmonitzar sense gaires problemes o alteracions amb els nous i veritables projectes nacionals. El «protonacionalisme», a més, podia arribar a ser fins i tot «popular», la qual cosa facilitava, sens dubte, la tasca o l’aculturació del nacionalisme. Tanmateix, l’autor es mostra més aviat escèptic davant d’aquesta possibilitat, perquè no és gaire probable, diu, que els camperols es poguessin La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 27 11. SMITH, Anthony D., Nations and Nationalism in a Global Era. Cambridge: Polity Press, 1995, p. 44: «Shall we deny the appellation of nation to the ancient Egyptians and Assyrians, simply because the masses were excluded from political activity or representation? Is this not to impose a very Western concept of the nation on to quite different areas and periods?». 12. LLOBERA, Josep R., The God of Modernity. The development of nationalism in Western Europe. Oxford: Berg, 1994 (trad. cast., El dios de la modernidad, Barcelona: Anagrama, 1996): «It is true that modern nationalism only appeared in the aftermath of the French Revolution, but national identity [XTS] is a phenomenon of the long [sic] durée» (p. XII). 13. GELLNER, Naciones y nacionalismo…, op. cit., p. 80. 28 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans identificar amb un «país» que era, en realitat, el dels seus senyors o explotadors14. Finalment, Breuilly accepta «que el nacionalisme (contemporani) es basteix damunt un cert sentit d’identitat cultural (preexistent), tot i que, en realitat, és el nacionalisme mateix el gran creador d’aquesta mena de sentit». Certament, alguns dels exemples escollits en suport d’una afirmació semblant no són segurament gaire afortunats («Dant és una prova clara —escriu Breuilly— que en l’Europa del seu temps hi hagué una certa consciència nacional […]»). Tanmateix, la hipòtesi segons la qual «alguna cosa de semblant al nacionalisme» es pot trobar o insinuar enmig o al voltant de l’oposició política als nous i com més anava més poderosos estats monàrquics dels segles XVI i XVII resulta, si no pertinent, altament suggestiva; particularment, no cal dir-ho, per als historiadors modernistes de qualsevol latitud. Hauria estat aleshores, i sempre a redós de la brega política, quan pogué prosperar i cristal·litzar una noció nova —i no merament etimològica— de nació. Ben entès, aquest nou significat no tenia gaire a veure amb l’etnicitat o la cultura local, però «la invocació de la nació contra la monarquia […] ajudarà a preparar el terreny per al nacionalisme» (ètnic o tout court)15. De tot plegat se’n pot concloure, legítimament, que la interpretació (rabiosament) contemporaneista dels nacionalismes i/o les nacions presenta també alguns punts o flancs dèbils. En particular, la delicada qüestió dels «esbossos» nacionals o de l’anomenat «protonacionalisme» no sembla pas solucionada gaire satisfactòriament fins ara. Així, quan Hobsbawm escriu, a les planes de Nations and Nationalism since 1780, que la Castella medieval «va ser un dels primers regnes europeus que es poden etiquetar d’Estat nació sense que això vulgui dir una falta total de realisme»16, no diu res potser que no hagués dit ja, posem per cas, Pierre Vilar, encara que respecte de la Catalunya medieval, força anys abans: «Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o Estat-nació»17. I ni l’un ni l’altre no diuen res, de fet, que no haguessin dit ja o suggerit almenys alguns estudiosos clàssics, «agregacionistes» o «cumulativistes», de la nació o el nacionalisme. La formació de les nacions Certament, aquestes «fuites» o febleses de la interpretació «contemporaneista» de les nacions i el nacionalisme obliguen a reprendre, un cop més, la qüestió o la perspectiva de la longue durée. Perquè el veritable problema no és pas el nacionalisme —un fenomen modern o decididament contemporani, tal com creu gairebé tothom—, ni la «invenció» o manipulació d’un passat i d’una memòria «prenacio14. HOBSBAWM, Naciones y nacionalismo…, op. cit., p. 55-88. 15. BREUILLY, Nacionalismo y estado, op. cit., p. 51-52, 15 i 47, respectivament. 16. HOBSBAWM, Naciones y nacionalismo…, op. cit., p. 24. 17. VILAR, Pierre, Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62, 4a ed., 1973, vol. II, p. 131. nalistes» o fins i tot «anacionals» —cosa que també és prou coneguda i acceptada—, sinó més aviat la intersecció en el temps d’una cosa i l’altra: les nacions, són creacions discursives d’última hora o tenen potser cap fonament «geològic»?18 En d’altres mots, el problema fóra no tant el nacionalisme com «la formació de les nacions»; una vessant del fenomen que els estudiosos recents del nacionalisme han tendit (almenys comparativament, i prou congruentment, altrament) a ignorar o negligir. El risc, però, pot ser elevat: «To abandon […] any search into the process of national formation and into the forms of national identity in (the Middle Ages) is a recipe for sociological disaster»19. De fet, historiadors prou representatius —si no prou influents— com ara P. Vilar o M. Hroch sempre han distingit curosament una cosa i l’altra: el nacionalisme, d’una banda, i les nacions i la seva articulació secular o transedàtica, d’una altra. Vilar, un estudiós dels «fonaments econòmics de les estructures nacionals», no sols ha evitat el reduccionisme o economicisme, sinó que ha volgut emfasitzar, a més, tant les fites últimes o modernes del fenomen com les cronologies i els esdeveniments remots20. Aquest mateix historiador tampoc no ha menystingut la pròpia definició nacionalista de la nació (no pas perquè sigui certa o objectiva, és clar, sinó per tot allò que pot revelar-nos o suggerir-nos): «Penso en les nocions d’eternitat, de personificació i de predestinació de grup, que són mistificades, però que tradueixen, respectivament, les realitats que es diuen: llarga durada històrica, personalitat col·lectiva i predisposició natural, perfectament utilitzables per la ciència sociohistòrica»21. «Llarga durada», doncs; el contrari —adverteix Vilar— fóra, si no el sociological disaster, «oblidar el paper subjacent —actiu o passiu— dels factors objectius de comunitat (seu) […] que no són pas “transhistòrics”, però sí de llarga durada [íd.], i que són utilitzats [íd.] novament i reajustats [íd.] —encara que no “creats”— pels successius modes de producció en l’organització política de l’espai». Vilar, doncs, pot compartir i fins i tot anticipar algunes de les crítiques o les tesis de Gellner o Hobsbawm, però en tota una altra perspectiva22. La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 29 18. SMITH, Anthony D., «Gastronomy or Geology? The Role of Nationalism in the Reconstruction of nations», aplegat dins ídem, Myths and Memoires of the Nation. Oxford: Oxford UP, 1999, p. 163186. 19. Segons LLOBERA, The God of Modernity…, op. cit., p. 3. Vegeu també SMITH, Anthony D., «Nationalism and the Historians», aplegat dins ídem, Myths amd Memoires…, op. cit., p. 29-55 (trad. cat., «El nacionalisme i els historiadors», Afers, núms. 23/24 (1996), p. 257-281): «Generalment, els historiadors han vist el nacionalisme com una doctrina, un principi o un argument; amb unes poques excepcions, ha estat el nacionalisme abans que no pas la nació allò que ha activat la seva reflexió…». El resultat és que «en prendre la ideologia com a explicació fonamental, han passat per alt o de llarg la importància dels processos de formació de la nació que són independents fins a cert punt dels efectes de les ideologies nacionalistes». 20. «La formació i la dissolució de l’imperi romà ens toquen… de prop, perquè d’allà van sorgir les formacions nacionals i polítiques de l’Europa occidental de les quals nosaltres en depenem..»; tot i que això «no vol dir pas que la nació [seu] francesa hagués assolit al segle XVI tots els matisos que la Revolució donarà a la paraula», VILAR, Pierre, Iniciación al vocabulario del análisis histórico. Barcelona: Crítica, 1980, p. 156-157. 21. VILAR, Pierre, «Continuïtat històrica de la consciència nacional catalana», a ídem, Estat, nació, socialisme. Estudis sobre el cas espanyol. Barcelona: Curial, 1982, p. 60-80. 22. VILAR, Iniciación…, op. cit., p. 290. 36 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans ta o de l’atzar […] Si vol viure i perdurar, un Estat haurà de recalcar en una nació» (Guenée)41. Per descomptat, no tots els (pocs) autors que s’ocuparen d’aquest gènere de qüestions opinaven igual. És el cas, per exemple, de les cèlebres lliçons de postguerra de F. Chabod42. Els historiadors modernistes, per la seva banda, no es mostraven pas menys reticents, en general. N’és una prova el col·loqui organitzat l’any 1973 per la universitat Johns Hopkins sobre: a) si hi hagué, a l’època moderna, res de semblant a la «consciència nacional» del món contemporani, i b) si aquesta «consciència nacional» arribà a ser mai «a force with which statesmen occasionally had to reckon and, if they were artful, could use to gain support for their policies». El resultat de les distintes contribucions fou, en general (i al marge del seu valor intrínsec), més aviat descoratjador, però: es podien trobar potser veritables lieux de memoire (diguem-ne) avant la lettre (tal com feia M. Cherniavsky en el cas o àmbit de Rússia, i en una de les contribucions més originals i perdurables del conjunt) a l’Europa de la primera edat moderna, els quals podien fins i tot «provided some kind of identity, consciousness, or definition which preceded political organization into nation-states», però tot i així «it is difficult to assert that national consciousness held a primordial place in earlymodern political cultures», sobretot perquè tant la cultura com la política d’aleshores restaven dominades «by court politics, localism, and imperial-papal universalism», i no hi havia lloc, doncs, per a espais ni lleialtats distintes o intermèdies43. Entre les excepcions precoces, però, cal esmentar algunes monografies, com ara el singular i complet estudi de M. Yardeni sobre el patriotisme en les guerres franceses de religió44 o bé, la contribució, acotada però penetrant, de Victor Kiernan, segons el qual les monarquies absolutes europees del segle XVII foren «the pacemakers of modern nationalism»45. I, sobretot, el treball d’un jove John H. Elliott sobre les revoltes i les rebel·lions populars i provincials del segle XVII, les quals —argumentava— no es podien arribar a explicar cabalment sense analitzar i ponderar alhora (al costat d’altres causes o factors) el paper de «some kind of community consciousness». Perquè —afegia Elliott— les manifestacions d’aquesta índole eren «too numerous and too forceful to allow the question of nationalism to be left in a kind of historical limbo […] the Romantic historians were not totally mistaken in assuming the existence in Early Modern Europe of some such sense 41. MARAVALL, José A., El concepto de España en la Edad Media. Madrid: Instituto de Estudios Políticos, 2a ed., 1964 [1954], p. 555-557; GUENÉE, B., Occidente durante los siglos XIV y XV. Los Estados. Barcelona: Labor, 2a ed., 1985 [1971], p. 56-73 i 228-232. 42. CHABOD, Federico, La idea de nación. Méxic: FCE, 1987 [però textos i idees dels anys 1947 i 1943-44]. 43. RANUM, Orest (ed.), National Consciousness, History, and Political Culture in Early-Modern Europe. Baltimore-Londres: The Johns Hopkins University Press, 1975. 44. YARDENI, Miriam, La conscience nationale en France pendant les guerres de religion (1559-1598). Lovaina-París: Nauwelaerts, 1971. Vegeu, a més, DUBOIS, Claude-Gilbert, Celtes et Gaulois au XVIe. siècle. Le développement littéraire d’un mythe nationaliste. París: J. Vrin, 1972. 45. KIERNAN, V.G., «State and Nation in Western Europe», Past & Present, núm. 31 (1965), p. 21. of identification». Aquest sentiment de pertinença o identitat podia ser excitat, certament, per la mera xenofòbia o antipatia envers el foraster; però més sovint, i més sòlidament encara, recalcava més aviat en l’existència i el gaudi (desigual) d’un seguit de privilegis comunitaris: «the corporation, the community, the patria all acquired a firmer identity as the historical embodiment of distinctive rights». Vet ací, doncs, el «corporate or national constitutionalism»: una identitat i un patriotisme que no tenien pas una base ètnica o cultural, sinó «constitucional» (en l’accepció anglosaxona del mot) o «republicana» (és a dir, política o relacionada amb la res publica)46. Una investigació sobre la rebel·lió normanda de mitjan segle XVII semblava donar-li la raó, car l’autora, Madeleine Foisil (deixeble de Roland Mousnier), concloïa: «Le mouvement se réfère au passé dont il veut le maintien: maintien des privilèges, suppression de l’impôt, respect du particularisme […] Révolte contre la suppression des privilèges provinciaux au profit de l’État centralisateur […] Beaucoup plus qu’un front de classe […] la sédition dessine un front de la province contre l’État»47. Ben entès, la crida d’Elliott no va tenir gaire ressò immediat. La historiografia modernista dels anys seixanta i setanta no era gaire partidària, segons sembla, de rescatar de l’«historical limbo» ni la qüestió del patriotisme «antic» ni la noció mateixa de nació o identitat nacional abans de la Revolució Francesa. Darrerament, però, alguns historiadors modernistes s’han tornat a interessar tant per la naturalesa i explicació de les rebel·lions provincials cinccentistes i siscentistes com fins i tot —i principalment— pel significat i la incidència del patriotisme en general en la societat de l’època moderna. La raó d’aquest viratge és prou clara: no són pas noves troballes documentals ni fins i tot nous paradigmes «científics» allò que ha inspirat i multiplicat (tal com advertíem a l’inici d’aquesta exposició) una historiografia semblant; sinó més aviat l’actual o recent conjuntura política internacional (el «ressorgiment dels nacionalismes», la unió, i la identitat i la sobirania, europea…). N’és una prova addicional el fet que aquesta nova historiografia del patriotisme i de les nacions o identitats abans del nacionalisme —o almenys la seva ràtio o productivitat particular— no s’ha escampat uniformement ni de qualsevol manera en l’espai, sinó resseguint prou fidelment actuals i rellevants contenciosos geopolítics d’aquesta índole. Així doncs, la primacia (quantitativa i fins i tot potser qualitativa) d’un focus historiogràfic britànic o del Regne Unit —enmig de l’auge La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 37 46. ELLIOTT, J.H., «Revolution and Continuity in Early Modern Europe», Past & Present, núm. 42 (1969), espec. p. 47-52 (trad. cast. dins la compilació de treballs de l’autor intitulada España y su mundo, 1500-1700. Madrid: Alianza, 1990, p. 122-145. 47. FOISIL, Madeleine, La révolte des Nu-Pieds et les révoltes normandes de 1639. París: PUF, 1970. Altres revoltes «franceses» de l’època tenien, si no aquest origen en exclusiva, almenys aquest component, tal com es pot comprovar en PILLORGET, R., Les mouvements insurrectionnels de Provence entre 1596 et 1715. París: A. Pedone, 1975; JOUTARD, Ph., Les Camisards. París: Gallimard, 2a ed., 1994; BERCÉ, Yves-Marie, Histoire des Croquants. Ginebra: Droz, 1974 (2 vols.) [ed. abreujada. París: Seuil, 1986]; LEROY LADURIE, E., Le Carnaval de Romans, [Delfinat]. París: Gallimard, 1979; HICKEY, Daniel, Le Dauphiné devant la monarchie absolue: Le procès des tailles et la perte des libertés provinciales, 1540-1640. Moncton-Grenoble: Éditions d’Acadie i Presses Universitaires de Grenoble, 1993. 38 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans del nacionalisme escocès, la política de Devolution i la discussió sobre la britanitat (britishness) i/o anglesitat (englishness) d’aquest «arxipèlag atlàntic»— no pot pas sobtar-nos48. Però no és només el Regne Unit49. L’àmbit de l’antiga monarquia hispànica —i tant l’Espanya de les autonomies com l’Itàlia de la Lega padana, per entendre’ns— ha conegut també un auge considerable d’aquesta mena de recerques50. N’és un exemple l’obra i l’evolució d’un estudiós clàssic de les rebel·lions sis48. SAMUEL, R., Patriotism: The Making and Unmaking of British National Identity. Londres: Routledge, 1989 (3 vols.); COLLEY, Linda, Britons. Forging the Nation, 1707-1837. Londres: Pimlico, 1994 [1992]; BRADSHAW, B. i MORRILL, J. (eds.), The British Problem, c. 1534-1797. State Formation in the Atlantic Archipelago. Houndmills: Macmillan, 1996; PINCUS, Steven, Protestantism and Patriotism: Ideologies and the making of English foreign policy, 1650-1668. Cambridge: CUP, 1996; BRADSHAW, B. i ROBERTS, P. (eds.), British Consciousness and Identity, The Making of Britain, 1533-1707. Cambridge: CUP, 1998; CLAYDON, T. i MCBRIDE, I. (eds.), Protestantism and National Identity. Britain and Ireland, c.1650-c.1850. Cambridge: CUP, 1998; KIDD, Colin, British Identities before Nationalism. Ethnicity and Nationhood in the Atlantic World, 1600-1800. Cambridge: CUP, 1999. 49. Assenyalem, com a mínim o com a símptoma, BABEL, R. i MOEGLIN, J.-M. (eds.), Identité régionale et conscience nationale en France et en Allemagne du Moyen Âge à l’èpoque moderne. Université de Paris VII / Val de Marne, octubre de 1993, Sigmaringen, Jan Thorbecke Verlag, 1997; el dossier «Le sentiment national dans l’Europe moderne», Bulletin de l’Association des historiens modernistes des universités, núm. 15 (1991); els estats de la qüestió de BELL, D., «Recent Works on Early Modern French National Identity», Journal of Modern History, vol. 68 (1996), p. 84-113; i MOEGLIN, «Nation et nationalisme …», op. cit.; i els col·loquis o congressos següents: BELLABARBA, M. i STAUBER, R. (eds.), Identità territoriali e cultura politica nella prima età moderna, Bolonya i Berlín: Il Mulino i Duncker & Humblot, 1998; «La instauración de los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII», Universidad Autónoma de Madrid i Casa de Velázquez, Madrid, 8/11-5-2000 (actes en preparació); i aquest mateix cicle de conferències de Manuscrits; o l’imminent «Patriotismus im Europa der frühen Neuezeit: Recht, Bekenntnis und die Rekonfigurierung monarchischer Gemenninwesen zwischen Reformation und Frühaufklärung», Bielefeld, 1/5-IX-2001. Un patriotisme local específic, DURAND, Yves, Vivre au pays au XVIIIe. siècle. Essai sur la notion de pays dans l’Ouest de la France. París: PUF, 1984. 50. El recent llibre d’homenatge al professor John H. Elliott, KAGAN, R.L. i PARKER, G. (eds.), Spain, Europe and the Atlantic World. Essays in honour of John H. Elliott. Cambridge, CUP, 1995, inclou, significativament, una secció sobre «Community and Identity in Habsburg Spain», amb contribucions d’autors com ara THOMPSON, I.A.A. , «Castile, Spain and the monarchy: the political community from patria natural to patria nacional», p. 125-159; GIL, Xavier, «Aragonese constitutionalism and Habsburg rule: the varying meanings of liberty», p. 160-187; CASEY, James, «Patriotism in early modern Valencia», p. 188-210, y SAHLINS, Peter, «Centring the periphery: the Cerdaña between France and Spain», p. 227-242. Assenyalem, a més, i com a mínim, JOVER ZAMORA, José M., «Sobre los conceptos de monarquía y nación en el pensamiento político español del siglo XVII», Cuadernos de Historia de España, XIII (1980), p. 101-150; TOMÁS Y VALIENTE, Francisco, «La monarquía española del siglo XVII: el absolutismo combatido», dins MENÉNDEZ PIDAL, R. (dir.), Historia de España, vol. XXV, Madrid: Espasa-Calpe, 1990, pròleg i p. 1-214; PIETSCHMANN, H., «El problema del “nacionalismo” en España en la Edad Moderna. La resistencia de Castilla contra el emperador Carlos V», Hispania, vol. LII/1, núm. 180 (1992), p. 83-106; RODRÍGUEZ SALGADO, M. José, «Patriotismo y política exterior en la España de Carlos V y Felipe II», dins RUIZ MARTÍN, F. (dir.), La proyección europea de la monarquía hispánica, Madrid: Complutense, 1996, p. 49-105, i FLORISTÁN IMÍZCOZ, Alfredo, Lealtad y patriotismo tras la conquista de Navarra. El licenciado Reta y la sumaria relación de los apellidos. Pamplona: Gobierno de Navarra, [1999]. centistes, com ara R. Villari, i que dels «orígens de la revolució antiespanyola» de Nàpols ha passat a estudiar el patriotisme napolità o «republicà» de l’esmentada revolució, que es debat entre la fidelitat al rei i la fidelitat a la pàtria51; i, en general, la historiografia recent sobre els orígens «ideològics», «patriòtics» i polítics de la revolta catalana de 164052, i la trajectòria —tan lligada al desenllaç de la guerra dels Segadors— dels comtats catalans53. No pas menys significativa és l’orientació d’alguns estudiosos, tant de la rebel·lió dels Països Baixos com del pensament polític de l’Europa moderna54. La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 39 51. VILLARI, Rosario, La revuelta antiespañola en Nápoles. Los orígenes, 1585-1647 [1967]. Madrid: Alianza, 1979; ídem, «Revueltas y consciencia revolucionaria en el siglo XVII» [1971], dins ídem, Rebeldes y reformadores, del siglo XVI al XVIII. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1981; ídem, Elogio della dissimulazione. La lotta política nel Seicento. Roma i Bari: Laterza, 1987; ídem, «El rebelde», en VILLARI, R. (ed.), El hombre barroco [1991]. Madrid: Alianza, 1992, p. 135-162, on remarca la importància del «nou patriotisme»; ídem, «Revoluciones periféricas y declive de la monarquía española», dins ELLIOTT, J.H. i altres, 1640: La monarquía hispánica en crisis. Barcelona: Crítica i CEH P. Vilar, 1992, p. 169-182, i, finalment, ídem, Per il Re o per la Patria. La fedeltà nel seicento. Roma i Bari: Laterza, 1994. 52. Seleccionem, si més no, GARCÍA CÁRCEL, R., Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII. Barcelona: Ariel, 1985, vol. I, «Los caracteres originales de la historia de Cataluña», p. 31-178; PALOS, Josep Lluís, Els juristes i la defensa de les Constitucions. Joan Pere Fontanella. Vic: Eumo, 1997; SIMON, Antoni, Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; BATLLE, Mar, Patriotisme i modernitat a la fi del comte d’Urgell, Barcelona, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; VILLANUEVA, Jesús, «Francisco Calça y el mito de la libertad originaria de Cataluña», Revista de Historia Jerónimo Zurita, núm. 69-70 (1994), p. 75-87; TORRES SANS, Xavier, «Pactisme i patriotisme a la Catalunya de la Guerra dels Segadors», Recerques, núm. 32 (1995), p. 45-62; ídem, «Dinastismo y patriotismo en la Cataluña de la Guerra de los Segadores: el testimonio de un zurrador barcelonés», dins FERNÁNDEZ ALBALADEJO, P. (coord.), Monarquía, Imperio y pueblos en la España moderna. Alacant: Universitat d’Alacant i altres, 1997, p. 409-424; ídem, «Josep Fontanella i Joan Guàrdia: el patriotisme català en la guerra dels Trenta Anys», dins XVII. Col·loqui Germano-Català, Münster, 6/8-IV-2000 (actes en premsa); ROURA, Lluís, «Un petit món en una província: El concepte de nació referit a la Catalunya del segle XVII», L’Avenç, núm. 199 (1996), p. 6-11; SALES, Núria, «Naturals i alienígenes: un cop d’ull a algunes naturalitzacions dels segles XV a XVIII», dins Studia in honorem prof. M. de Riquer. Barcelona: Quaderns Crema, 1997, vol. I, p. 675-705; i els dossiers «Cataluña y la monarquía en la España moderna», Historia Social, núm. 24 (1996); «Catalunya i Espanya a l’època moderna. Homenatge a J. H. Elliott», Manuscrits, núm. 15 (1997); «Pensament polític de la Corona d’Aragó», Manuscrits, núm. 17 (1999), i la sèrie d’edicions d’Escrits polítics, a cura de l’IUHJVV i editorial Eumo, 1995-96 (4 vols.). 53. Esmentem, almenys, SAHLINS, Peter, Fronteres i identitats: La formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s. XVII-XIX. Vic: Eumo, 1993 [1989]; SALA, Raymond, Dieu, le Roi, les hommes… Perpignan et le Roussillon (1580-1830). Canet de Rosselló: El Trabucaire, 1996; STEWART, David, Assimilation and Acculturation in Seventeenth-Century Europe. Roussillon and France, 16591715. Westport: Greenwood Press, 1997, i AYATS, Alain, Les guerres de Josep de la Trinxeria (1637-1694). La guerre du sel et les autres. Canet de Rosselló: El Trabucaire, 1997. 54. Vegeu, almenys, VAN GELDEREN, Martin, The Political Thought of the Dutch Revolt, 1555-1590. Cambridge: CUP, 1992; ídem, The Dutch Revolt. Cambridge: CUP, 1993 (edició de textos); DUKE, Alistair, «From King and Country to king or country? Loyalty and treason in the Revolt of the Netherlands», Transactions of the Royal Historical Society, vol. XXXII (1982), p. 113-135, i el conegut llibre de SCHAMA, Simon, The Embarrassment of Riches. An Interpretation of Dutch Culture in the Golden Age. Nova York: A. A. Knopf, 1987. 40 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans Consideracions finals Vol dir-se, doncs, que som ja en una era post-Hobsbawm o post-Gellner, pel que fa, és clar, a la historiografia i a l’explicació de les nacions o les identitats? És difícil de dir o aventurar. Però allò que és segur, si més no, és que l’obra d’aquests dos autors (i els esdeveniments polítics coetanis que en són el rerefons) ha convulsionat el panorama historiogràfic de les darreres dues dècades, i no sols pel que fa a la historiografia contemporaneista (cosa prou sabuda o evident), sinó també (i això potser ha passat més desapercebut) la medievalística i, assenyaladament, la historiografia modernista. Algunes xifres ho demostraran. A hores d’ara som ben lluny no sols del magre panorama de començaments del segle XX (quan, llevat de les grans i monumentals històries nacionals, no eren gens habituals contribucions específiques o cronològicament acotades de medievalistes i modernistes sobre la matèria), sinó fins i tot de la mitjana de treballs —certament baixa— dels anys seixanta (poc més d’una dotzena en total, i entre medievalistes i modernistes) o dels anys setanta (una trentena en tota la dècada, i sempre per a l’Europa occidental, bàsicament). Contràriament, al llarg dels anys vuitanta, el nombre de treballs o recerques en aquest camp es va multiplicar per dos (de trenta a més de seixanta), i en la darrera dècada es va sobrepassar (com a mínim) la xifra de la vuitantena de treballs (i només a l’Europa occidental). Aquest salt quantitatiu cal atribuir-lo, altrament, a una veritable eclosió de treballs d’història moderna: un total de cinquanta-vuit, per només set de medieval, i uns divuit de caràcter general o (diguem-ne) transedàtic, segons un recompte encara provisional (mentre que als anys vuitanta es mantingué, en canvi, un cert equilibri: trenta treballs d’història moderna i vint-i-dos de medieval)55. Naturalment, no podem donar compte, ara i ací, de tots i cadascun d’aquests títols sobre la història de les nacions abans del nacionalisme. Tanmateix, se’n poden avançar, potser, algunes orientacions o conclusions: 1) La primera és que l’auge d’aquest gènere historiogràfic no es pot confondre de cap manera amb cap eventual revival de la historiografia nacionalista d’altre temps. Hi ha, per descomptat, obres i autors que es poden incloure sota aquesta rúbrica. Però, en general, els treballs d’aquests nous historiadors de les nacions i/o els patriotismes «antics» obliguen més aviat a prendre en consideració la complexitat o fins i tot el caràcter polifacètic i múltiple o simultani, «relacional» i «contingent», de les identitats prenacionals o anacionals de l’època moderna56. 55. TORRES SANS, «L’historiador…», op. cit. (en preparació). 56. Ch. TILLY (ed.), Citizenship, Identity and Social History. Cambridge: CUP, 1996, p. 3-7. En aquesta línia, vegeu AMELANG, James, «Cities: Identities, conflicts, solidarities», dins IV Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya. Barcelona, L’Avenç, 1999 [1997], p. 21-35, i les miscel·lànies HOLT, M. (ed.), Society and Institutions in Early Modern France. Athens: University of Georgia Press, 1991; DIEFENDORF, B. i HESSE, C. (eds.), Culture and Identity in Early Modern France (1500-1800): Essays in Honor of N. Z. Davis. Ann Arbor: University of Michigan Press, 1993; BAKOS, A. (ed.), Politics, Ideology and the Law in the Early Modern Europe: Essays in Honor of J. H. M. Salmon, Rochester: University of Rochester Press, 1994; WOLFE, M. (ed.), Changing Identities in Early Modern France. Durham i Londres: Duke UP, 1997. Es tracta, doncs, de saber «com, en quines circumstàncies, i en quins termes grups diferents pogueren definir les seves relacions amb una comunitat nacional més àmplia»; o bé, quan, com i per què les identitats nacionals pogueren passar a un primer pla abans de l’era contemporània»57. I encara, quins principis estructuraven aquesta mena d’identitats: ètnics i/o d’altra mena?58. 2) Per això mateix, aquesta historiografia no es pot considerar tampoc, ni sempre ni exactament, una refutació empírica o incontrovertible dels arguments de Gellner i Hobsbawm. Contràriament, força recerques avalen, de fet, una de les hipòtesis centrals d’aquests dos autors, a saber: que el nacionalisme i els nacionalistes reescriuen, si no «inventen» completament, la història (tot i que ara sabem, també, que no són pas els únics de fer-ho)59. Ara bé, allò que aquestes recerques han fet igualment palès és que la qüestió del passat prenacional o anacional de les nacions és o pot haver estat força més complexa també que no pas pensaven aquests autors. 3) En d’altres paraules: no és fàcil «inventar» nacions; tal com U. Bossi va poder constatar no fa gaires anys. Aquest nou i peculiar líder secessionista va fer, es pot dir, tot allò que recomanen tots els manuals d’instruccions —tots els kits— nacionalistes (es va disfressar de guerrer celta, va batejar i santificar un territori d’una barca fluvial estant …). I tanmateix, la Padània, com a nació almenys, no va pas reeixir. I encara més: quan Bossi va guanyar més vots va ser quan es va deixar d’històries i va apel·lar directament a la butxaca dels contribuents septentrionals60. Així doncs, unes nacions semblen més fàcils d’inventar o manipular que no pas unes altres; en particular, i segons sembla, aquelles que poden exhibir un currículum adient, és a dir, que poden presentar-se, amb raó o sense, com a nacions «antigues», «etnohistòriques» (Smith) o almenys, «medievals» (Llobera); en definitiva, com a «velles nacions contínues europees» (Seton-Watson)61. I això sembla que és així fins i tot en el cas de les nacions contemporànies sense Estat62. La historiografia de les nacions abans del nacionalisme Manuscrits 19, 2001 41 57. BELL, «Recent Works…», op. cit., p. 108; HUTCHINSON, The Dynamics…, op. cit., p. 12. 58. MOEGLIN, «Nation…», op. cit., p. 543; KIDD, British Identities…, op. cit. 59. No és el cas solament dels cosmopolitismes aparents ni d’aquells nacionalismes camuflats o confosos amb un estatalisme o «republicanisme» que no té res de neutre ni de cosmopolita; sinó, també, d’aquells «regionalismes» —vuitcentistes o ulteriors— que són, de fet, una altra creació del nacionalisme o del nacionalisme d’Estat. Un parell d’exemples: THIESSE, Anne-Marie, Ils apprenaient la France. L’exaltation des régions dans le discours patriotique. París: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme, 1997, i SUÁREZ CORTINA, M., Casonas, hidalgos y linajes. La invención de la tradición cántabra. Santander: Universidad de Cantabria, 1994. 60. DIAMANTINI, Ilvo, La Lega. Geografia, storia e sociologia di un nuovo soggetto politico. Roma, DONZELLI, 1993. 61. Per emprar la gràfica fórmula de SETON-WATSON, Hugh, Nations and States: An Inquiry into the Origins of Nations and the Politics of Nationalism. Londres: Methuen, 1977, p. 15-88. 62. GUIBERNAU, Montserrat, Nacions sense Estat. Nacionalisme i diversitat en l’era global. Barcelona: Columna, 1999, p. 13: «Allò que és rellevant respecte de la força actual dels moviments nacionalistes a les nacions sense Estat és el fet que gairebé sempre [XTS] aquests moviments emergeixen dins nacions que en el passat van gaudir d’una identitat cultural i/o política diferent que ara s’invoca». 42 Manuscrits 19, 2001 Xavier Torres Sans 4) Ni nacions «inventades», doncs, ni tampoc mera o automàtica etnicitat. Les identitats antigues que (en alguns casos) portaren a les nacions modernes es poden explicar força millor potser (i ni que sigui retrospectivament) com una suma o combinació peculiar, històrica, i, per tant, fins a cert punt atzarosa o no previsible, de: a) un nucli o perfil ètnic (llengua et alia); b) unes institucions estatals o protoestatals pròpies (amb les lleis, costums o «constitucions» correlatives), i c) una història política particular (o «etnohistòria»), en l’accepció més àmplia de l’expressió: esdeveniments, contingències, efemèrides, però també antagonismes, tant a dins del grup com a fora (o és que potser dues guerres viscudes i perdudes en menys de cinquanta anys no tenen res a veure amb la memòria catalana prenacional i nacional o nacionalista?). 5) El passat, doncs, no és neutre. Ara bé, el passat tampoc no és —ni ha de ser— fatal o determinant. Aquesta és una curiosa idea antihistòrica que els historiadors, per deformació professional segurament, contribuïm insensiblement a propagar (i tant els nacionalistes com els altres). Voldria acabar, doncs, per recordar o recalcar que el passat, certament, ajuda a explicar la configuració del present, però que el futur, i el dia de cada dia, el fan i el decideixen, almenys en un Estat de dret, els ciutadans, i no pas la història o el sol pes de la història.