Presentació : Lectures de Kierkegaard

Enrahonar 29, 1998 91 6 Pre s e n t a c i ó : L e c t u res de Kierk e g a a rd Begonya Sàez Tajafuerce Centre de Recerca Søren Kierkegaard Universitat de Copenhaguen Fins fa poc més de cinc lustres, la bibliografia segona confinava encara majoritàriament l'obra i el pensament de Søren Kierkegaard a l'anecdotari filosòfic, llevant-li així tot paper en la història de la filosofia que no fos el d'enfant terrible posseït per una sort d'estranya i irre ve rent ira antifilosòfica o, si més no, anticientífica, antisistemàtica. Aquest comú i negatiu punt de part e n ç a , aquesta inicial posició hermenèutica, han estat compartits per lectures de l'obra i del pensament kierk e g a a rdians de ben diversa índole, que fan palesa una int e ressant varietat de perspectives meridianament assenyalades per André Clair a Pseudonymie et para d oxe (Vrin: París, 1976). Segons Clair, Kierk e g a a rd ha estat objecte d'una lectura (1) «biograficoexistencial», que mira de «trobar en la vida de l'autor el principi últim d'intel·ligència de la seva obra», puix que pressuposa una correlació de fons entre els dos àmbits, el vital i el literari. La principal virtut d'aquest tipus de lect u res rau, segons Clair, a poder identificar el principal nucli d'«influències» en l'obra de Kierk e g a a rd, i, paral·lelament, a copsar-hi els principals punts de viratge o «crisis» fonamentals. Tanmateix, tota lectura biograficoexistencial c o r re el risc de caure en anàlisis psicologistes, que fan impossible el compromís amb certs aspectes formals de l'obra, igualment significatius per a la seva c o m p rehensió, com és el cas, per exemple, de la pseudonímia. Aquest problema és compartit també per tota lectura (2) «psicoanalítica i psiquiàtrica», el caràcter significativamente més tècnic de la qual ajuda a establir cert s diagnòstics, el d'epilèpsia és el més corrent, que permeten reforçar la vinculació primer existencial i després autorial entre Kierkegaard i altres escriptors, com per exemple Dostoievski, però que no permeten aprofundir en un exercici pròpiament hermenèutic de la seva obra ni del seu pensament. Una lectura (3) «social i política», en canvi, sí que aterra de ple en l'ideari k i e rk e g a a rdià, fet del qual donen fe no solament els successors adornians de l'Escola de Fr a n k f u rt, sinó també altres textos de pensadors d'arrel dire c t ament hegeliana. Tots volen posar de manifest un nivell de crítica —a vo l t e s 1 0 Enrahonar 29, 1998 Begonya Sàez Tajafuerce deficient— en l'obra de Kierk e g a a rd que afecta la comprensió de l'individu en el marc sociocultural, és a dir, en el marc de la burgesia i de l'església oficial danesa del seu temps, però també del romanticisme i de l'idealisme alemanys, un marc, segons Kierk e g a a rd, convencional, esclerotitzat i anquilosat. Tot seguit, Clair fa constar una lectura (4) «històrica i genètica» segons la qual Kierk e g a a rd vol ser entès, precisament en tant que autor polèmic, v i s-à-vis amb els seus oponents, ja anunciats en la lectura anterior, o sia, el romanticisme (Schlegel) i l'idealisme alemanys (Hegel), encara que també v i s-à-vis amb els seus aliats ideològics, o sia, l'antiguitat clàssica (Sòcrates) i el cristianisme (Cr i s t ) . Finalment, ha calgut fer menció d'una lectura (5) específicament «temàtica», és a dir, una lectura «interna», sovint també kierk e g a a rdiana, o sia, poc crítica, la qual brolla exc l u s i vament del text kierk e g a a rdià, per bé que no encara en tant que text, i mira de donar relleu a les categories kierk e g a a rdianes, tot re ss e g u i n t-les de cap a cap de l'obra, per donar-ne així una explicació analítica i afegir-hi després un exe r cici sintètic que en permeti, no solament l'explicitació dels estris conceptuals amb què s'opera, sinó una descripció de «les diverses formes de l'existència humana» que hi són re f l e c t i d e s . Al seu torn, Clair proposa una «lectura estructural», que no exclou cap de les lectures anteriors, sobretot la lectura temàtica, ja que n'és un tipus, però que, a diferència de la resta, sí que brolla del text qua text, car implica i es fonamenta alhora en una «anàlisi de l'estructuració interna de l'obra». Tal vegada fóra necessari afegir a l'esquema proposat per Clair una «lectura teològica» que hom podria encabir dins del grup de «lectures temàtiques», però també, fins a cert punt, dins del grup de «lectures biograficoexistencials», en tant que lectures que posen de manifest el context d'influències on l'obra de Kierk e g a a r d qualla com l'obra que és des d'una perspectiva justament temàtica. Atesa la tòpica sobre la qual versen, convé distingir entre lectures teològiques de tarannà protestant, localitzades en l'àmbit geogràfic de l'Eu ropa del n o rd i central, i lectures teològiques de tarannà catòlic, centrades gairebé de manera exc l u s i va en la problemàtica lligada a la qüestió de la imitatio Christi, localitzades en l'àmbit geogràfic de l'Eu ropa del sud, especialment Itàlia, on la figura de Cornelio Fa b ro, traductor i hermeneuta alhora de l'obra de K i e rk e g a a rd, ha estat cabdal i és, encara ara, referència obligada. S'escau també una classificació emmarcada en el si de la teologia dialèctica, protagonitzada, d'una banda, per Karl Ba rth, qui fa valer la dimensió dogmàtica de la distinció qualitativa entre la divinitat i l'ésser humà reivindicada per Kierkegaard i posa, doncs, de relleu l'així anomenat «què» o contingut proposicional del religiós. En aquest mateix context teològic, Rudolph Bultmann fa valer, d'altra banda, la dimensió ètica d'aquella distinció qualitativa, amb la qual s'enfronta i es relaciona cada individu de manera singular, i posa, doncs, de relleu l'així anomenat «com» o actitud existencial que el religiós comporta. En darrer lloc, cal fer esment d'aquelles lectures teològiques que configuren el context contemporani danès d'ençà de l'acabament de la Segona Gu e r r a P r e s e n t a c i ó : Lectures de Kierkegaard Enrahonar 29, 1998 1 1 Mundial, o sia, d'ençà de la depressió que també afectà 1'«esperit» danès. Es tracta, en primer lloc, d'una lectura de tarannà «cristològic», que beu de la font de la teologia dialèctica, sobretot de la lectura barthiana, i que copsa en l'obra de Kierkegaard un punt d'inflexió per mor del qual s'articula, la paradoxa, que és també la xifra primordial del perdó dels pecats, xifra de salvació, la promesa optimista d'una transformació radical dels temps i dels ànims, d'una n ova era, compartida pels teòlegs adscrits al moviment Ti d e h ve rv ( Er a ), de q u è hom pot considerar fundador K. Olesen Larsen. En implícita confro n t a c i ó amb la lectura «cristològica» suara esmentada, el teòleg heideggerià K.E. L ø g s t rup —autor de C o n f rontació amb Kierk e g a a rd (Opgør med Kierk e g a a rd ) — esdevé la veu d'una lectura de tarannà «creacionista» i re t reu a Kierk e g a a rd h a ver fundat el seu pensament precisament en la paradoxa, que és alhora i s o b retot un trencament en virtut del qual l'individu és lliurat al patiment, o sia, abandonat a la disrupció de l'harmonia, en lloc d'ésser instal·lat en l'harmonia mateixa, és a dir, en l'harmonia (pre ) e s t a b l e rta per i en la creació divina, que en l'obra de Kierk e g a a rd fa un paper purament formal. En terc e r lloc, Johannes Sløk, teòleg i historiador de les idees, inspirat per R. Bu l t m a n n encara que també per C.S. Pe i rce i W. James, ofereix una lectura de tarannà «pragmàtic», tant des del punt de vista lingüístic, inaugurant així una nova d i recció de re c e rca en l'àmbit teològic, a saber, la dels estudis de semiòtica, com des del punt de vista fenomenològic, reformulant així de soca-rel algunes de les qüestions que les lectures «cristològica» i «creacionista» havien plant e j a t . Igualment, per bé que no puguin ser considerats estrictament hermenèutics, cal fer menció d'una sèrie de treballs de bibliografia secundària de caràcter tècnic que volen facilitar un acostament crític al text kierk e g a a rdià. Els In d e x Ve r b o rum de l'Obra Completa de Kierk e g a a rd —tant en versió impresa com en CD-Rom—, així com la multitud d'articles a què han donat lloc, tots a c à r rec d'Alastair McKinnon, en són exemple paradigmàtic. En aquests treballs s'emmirallen els Index als Diaris i Papers de Kierk e g a a rd, editats per Ni e l s T h u l s t rup i Niels Jørgen Cappelørn, i en ells s'inspiren també, bé que d'esquitllada, les tasques de l'edició crítica danesa de l'obra de Kierk e g a a rd, actualment a càrrec del Søren Kierk e g a a rd Re s e a rch Centre (Un i versitat de Copenhaguen), mitjançant la qual hom pretén establir els fonaments, tant històrics com filològics, que han de donar suport d'ara endavant a la tasca d ' i n t e r p retació i de divulgació —és a dir, de traducció i edició en altres llengües—de l'obra de Kierk e g a a rd . En g u a n y, Roger Poole ha presentat un recull bibliogràfic sota el títol «The u n k n own Kierk e g a a rd: Twe n t i e t h-c e n t u ry receptions» inclòs al The Ca m b r i d g e Companion to Kierk e g a a rd (eds. Alastair Hannay i Go rdon D. Ma r i n o , Cambridge Un i versity Press: Cambridge, 1998), on posa en certa manera al dia la visió general oferta per André Clair fa una vintena d'anys. Poole coincideix de totes totes amb les pròpies premisses hermenèutiques de Clair, o sia, 1 2 Enrahonar 29, 1998 Begonya Sàez Tajafuerce amb les d'una lectura «estructural», que aquell no solament recomana, sinó que també re i v i n d i c a . És per això que, a banda de considerar força exhaustivament la «I. Re c e p c i ó Danesa, Alemanya i Francesa» de l'obra de Kierk e g a a rd, que en comportarà tant una «fenomenologització» —sobretot a càrrec de Heidegger— com una «existencialització» —sobretot a càrrec de Sa rt re —, i de considerar força bre u m e n t la seva «II. Recepció Anglesa i Americana», mediatitzada per una tendenciosa traducció de l'obra de Kierk e g a a rd a l'anglès, on el Kierk e g a a rd «escriptor, estilista i artífex de la retòrica» és decididament negligit. Poole adreça una subtil i nogensmenys aguda crítica a tota aproximació amb pretensions hermenèutiques al text kierk e g a a rdià que no combat aquesta negligència, i que qualifica de «III. Lectura grollera». Específicament, serà «grollera» qualsevol lectura que, en termes de Clair, no s'aculli als criteris rectors d'una «lectura estructural» i que, en conseqüència, segons la classificació de Poole, «per principi rebutgi atorgar un estatus literari al text [i] les implicacions de la tècnica pseudònima, que p e rdi de vista la ironia, que faci els ulls grossos davant les condicions de la ironia romàntica que re g n a ven quan Kierk e g a a rd escrivia, i que, damunt d'un fonament religiós, no assumeixi que una “comunicació indire c t a” es troba, si més no parcialment, lligada al pathos de la vida viscuda». Poole atribueix a Louis Mackey i al seu llibre K i e rk e g a a rd: A Kind of Po e t (1971) haver pres esment en un fet o condició hermenèutica definitiva, a sab e r, que per copsar-ne la genuïnitat, el text kierk e g a a rdià no ha de ser només considerat des d'una perspectiva filosòfica i/o teològica, sinó també literària. Val a dir que la generosa afirmació de Poole necessita ésser matisada, atès que tant la lectura de Kierk e g a a rd arriscada per G. Brandes en la seva «sumària p resentació crítica» de l'obra d'aquell (1877), com les també lectures primerenques de W. Rehm ( K i e rk e g a a rd und der Ve rf ü h re r, 1949) i de J. Wahl ( É t u - des Kierk e g a a rdiennes, 1967), a tall d'exemple, donen ja clara mostra d'have r comprès Kierk e g a a rd en qualitat de «poeta». Es tracta de lectures que re s p e c t e n l'estratègia discursiva (la pseudonímia, també anomenada p o l i o n í m i a pel mateix Kierk e g a a rd-Johannes Climacus) i l'estructura narrativa bàsiques damunt de les quals reposa el text kierk e g a a rdià, i que s'hi amotllen. Poole entén aquest tipus de lectures —que fa, encertadament, deutores del «IV. Gir deconstru ctiu»— en tant que reacció a aquella «lectura grollera», tanmateix condemnada al fracàs, puix que adreça al text una pregunta que li és aliena, a saber, «què vol dir», en lloc de plantejar «com cal llegir-l o » . Cal afegir a les consideracions de Poole que, en gran mesura, en virtut d'aquest «gir» que anomena «deconstructiu», la posició hermenèutica inicial a què feia referència en el primer paràgraf d'aquest text deixa de tenir un caràcter negatiu, és a dir, deixa de proveir d'una lectura de Kierkegaard exclusivament en oposició a. Altrament dit, la lectura de l'obra de Kierkegaard deixa de ser un indret per a la victimització —pròpia i/o d'altri— historicofilosòfica. En canvi, el gir hermenèutic al qual aquesta lectura ha estat sotmesa, interessada ara a descobrir problemes en el text amb el text, a con-centrar-s'hi, permet copsar P r e s e n t a c i ó : Lectures de Kierkegaard Enrahonar 29, 1998 1 3 l'obra de Kierkegaarden posició de. És a dir, la lectura de l'obra de Kierkegaard qualla en l'intent d'atorgar-hi un indret propi, un d'específic, que no podrà ser ja xifra d'autisme filosòfic, per bé que no ho serà tampoc d'univocitat filosòfica. D'acord amb aquesta lectura, l'aparent excentricitat kierkegaardiana, sia categorial, sia formal, no és xifra d'un desdir, sinó, al contrari, d'un voler dir polisèmic. En aquest sentit, des de la «no-filosofia» estant (cfr. Jacques Colette, Kierkegaard et la non-philosophie, Gallimard: París,1994), o bé des de la filosofia de l'ambigüitat, àdhuc de la contradicció, de la paradoxa, del límit, del llindar estant, l'obra de Kierkegaard esdevé qua text objecte d'una lectura que he volgut encunyar com a «lectura estètica». La «lectura estètica» es vol, al meu entendre, hereva alhora de la «lectura estructural» de Clair i de la lectura «deconstructiva» de Poole, tal com han estat considerades. Per això, la «lectura estètica», a diferència de la «lectura estructural», no en té prou, de confrontar el text qua text, o sia, qua xarxa, qua motlle, qua marc conceptual, sinó que, informada des del «gir deconstructiu», confronta el text, a més, qua discurs, qua comunicació, qua escriptura. Així doncs, la «lectura estètica» cedeix tant a pautes formals com de contingut i, per tant, mira de tematitzar qüestions tan estructurals com escripturals. Paga la pena insistir en el fet que la «lectura estètica» no és una lectura de l'estadi estètic en l'obra de Kierk e g a a r d entès des d'un angle fenomenologicoexistencial, des d'on, sense qüestionar ni la validesa ni la significació e s t ructurals de l'així anomenada «teoria dels estadis», hom mira de donar re sposta a la pregunta «qui és l'esteta?» i/o «quines implicacions vitals són les de l'esteta?» en oposició a l'eticista i al cavaller de la fe. Tampoc no es tracta, però, d'una lectura historicotemàtica de l'estètica kierk e g a a rdiana si per «estètica kierk e g a a rdiana» hom entén una xarxa categorial dins de la qual arre l a una —tan argumentada com il·lustrada— teoria de l'arten oposició a una estètica idealista o romàntica. En canvi, la «lectura estètica» vol, en un gest necessàriament perspectivista, el gest de tot punt de vista conscient de ser-ho, un acostament al text kierk e g a a rdià que permeti palesar alguna/-es de les múltiples i diverses posicions que aquest text adopta i que configura alhora. Alesh o res, caldrà incloure sota l'epígraf de «lectura estètica» tota lectura de tall filosòfic, teològic o bé literari, compromesa amb l'estadi estètic i/o l'estètica en l'obra de Kierk e g a a rd en tant que pràctica o quefer discursiu, comunicatiu, que defuig la monovalència d'un quefer merament sistemàtic, merament doctrinal, o merament líric. L'obra de Kierk e g a a rd és aquí considerada c re a - ció stricto sensu i sotmesa a un esguard que mira el text tot cerc a n t-hi els tre t s , les cicatrius de la p o i e s i s. La «lectura estètica» vetlla, efectivament, per la poètica i la retòrica kierk e g a a rd i a n e s . No sorprendrà, per tant, que el primer criteri de cohesió dins d'aquest gru p de lectures sigui, precisament, el de la interdisciplinarietat, tant temàtica com metodològica. Així, categories tradicionalment i gairebé exc l u s i vament considerades per una «lectura teològica» de tarannà dogmaticometafísic, com és el cas de la «paradoxa», esdevenen ara objecte d'una «lectura estètica» de tarannà literari. De la mateixa manera, figures cabdals en una «lectura biografico- 1 4 Enrahonar 29, 1998 Begonya Sàez Tajafuerce existencial», com, per exemple, la figura del «màrtir», esdevenen xifres d'una «lectura estètica» de tarannà teològic, etc. La «lectura estètica» corre, doncs, un risc que se segueix directament del gir hermenèutic des d'on es pre c i p i t a , a saber, el risc de la sobredeterminació del contigut per la forma, i, tanmateix, promet el guany irrenunciable de conciliar-los, finalment, i d'atorgar-l o s la mútua i estranya consistència que anuncien. En aquesta pirueta s'aguanta i cau tota «lectura estètica» i, fins a cert punt, aquest volum d'EN R A H O N A R, c a r, gran part de les lectures que el configuren són exemple, a voltes paradigmàtic, d'un exe rcici equilibrista d'aquest tipus. (I) El primer bloc de lectures el conformen quatre articles que s'ocupen de l'estadi ètic, un àmbit sovint desconsiderat i/o banalitzat, i fins i tot menystingut, del pensament kierk e g a a rdià. Comú a tots quatre textos, en canvi, és que tots en fan un problema cabdal, fins al punt de defensar l'estadi ètic com la posició o el nucli de significació clau que ha de ser subratllat en l'obra de K i e rk e g a a rd. Tots en fan una «lectura temàtica» i «estructural», de l'estadi ètic, sia des d'una perspectiva purament interna, sia tot parant esment en aquell context filosòfic (coetani i/o contemporani) en què la proposta kierk e g a a rdiana és integrada. Més re l l e vant resulta encara ressaltar que tots quatre textos fan una lectura p roblemàtica de l'estadi ètic en l'obra de Kierk e g a a rd, en el sentit que tots explícitament en qüestionen una lectura, diguem-ne, c o n ve n c i o n a l. Va l a dir que, d'una banda, cal considerar convencional tota lectura de l'estadi ètic kierk e g a a r dià que s'ajusta a la kierk e g a a rdiana teoria dels estadis, segons la qual a l'estadi ètic li pertoca l'espai intermedi i exclusiu entre les dues «esferes» que el precedeixen i que el segueixen, o sia, l'estètic i el religiós respectivament. Segons aquesta lectura, l'estadi ètic es determina com a tal només en base a les divergències que el fan incompatible amb l'estètic i amb el religiós. D'altra banda, i, fins a cert punt, en conseqüència, és conve n c i o n a l una lectura de l'estadi ètic kierk e g a a rdià fonamentada tan sols en la segona c a r ta que B —el jutge Wilhelm— adreça a A —el jove esteta— (recollida en el segon volum de O això, o allò, la qual du per títol: «L'equilibri entre l'estadi estètic i l'ètic en la composició de la personalitat»), i, així, fonamentada tan sols en les kierk e g a a rdianes categories de la «transparència» ( G j e n n e m s i g t i g - heden) i de la «tria» (Valget). Aquesta lectura és convencional, car hi obvia problemes constitutius, com són, des d'una perspectiva estètica i religiosa resp e c t i vament, la «comunicació indirecta» (den indirekte Meddelelse) i la «suspensió teleològica» (den teleologiske Suspension) de l'estadi ètic. Finalment, i també en conseqüència, és convencional una lectura que tanca el cas de l'estadi ètic a O això, o allò, puix que considera que la p e r s p e c t i va fenomenològica que s'hi o f e reix és alhora paradigma existencial i que, per tant, aquesta perspectiva permet una descripció total de l'existència, on aquesta s'esgota. En aquesta lectura, la part ha pres el lloc del tot, o, a l'inrevés, el tot ha estat reduït a una part . Tota lectura de l'estadi ètic kierk e g a a rdià que s'ajusta als paràmetres descrits suara és c o n ve n c i o n a l,p e rquè, en primer lloc, roman una lectura g e o g r à f i c a P r e s e n t a c i ó : Lectures de Kierkegaard Enrahonar 29, 1998 1 5 que mira de localitzar l'estadi ètic en l'obra de Kierk e g a a rd i, així, d'emmarc a rlo i d'omplir-lo definitivament d'un sentit definitiu. En segon lloc, i des de la perspectiva de la teoria dels estadis, es tracta d'una lectura pactista que mira de fixar el sentit de l'estadi ètic, d'establir-lo, tot defugint els espais de fricció entre l'ètic i l'estètic i entre l'ètic i el religiós; lluny d'emplaçar l'ètic en la tensió, en el conflicte, hom l'emplaça en un altament confortable pacte accessori amb l'estètic i el religiós. En tots dos casos, l'ètic esdevé, justament, una c o n ve n c i ó . De manera ben diferent, com ja apuntava, tots quatre art i c l e sduen a terme una lectura p roblemàtica de l'estadi ètic. El seu sentit és qüestionat, per bé que no és qüestionat sinó més aviat pressuposat que l'estadi ètic tingui sentit, i que, en conseqüència, ompli de sentit l'estructura ontològica en què s ' i n s e reix, que la determini. Compromesos de manera explícita o implícita amb aquesta premissa, i disposats a impedir que el jutge Wilhelm dicti sentència, els quatre autors apel·len contra O això, o allò en tant que únic marc categorial de l'estadi ètic en base al testimoniatge, pel que fa al cas, d'altre s pseudònims kierk e g a a rdians, sobretot de Johannes Climacus a la Postil·la, p e r ò també de Vigilius Haufniensis al Concepte de l'angoixa. Aquest és el cas específic de les lectures de Wilfried Gre ve i d'Arne Grøn, re s p e c t i vament. To t e s dues són lectures internes de tipus tematicoestructural, on la convenció ètica és qüestionada, sia perquè hom «dubta» de l'eticista, del jutge, i de la consistència de la seva concepció, com fa Gre v e, sia perquè hom hi oposa una «altra» i alhora «segona» ètica, com fa Grøn, una ètica que no se sosté damunt de les virtuts burgeses, sinó que és, vegada re re vegada, sacsejada pel manament del deure cristià. Les lectures d'Hélène Politis i de Pia Søltoft, al seu torn, són lecture s t e m a t i c o e s t ructurals connotades històricament, en el primer cas, per coetanis i, en el segon, per contemporanis de Kierk e g a a rd. Així, Politis posa K i e rk e g a a rd èticament a banda de J.L. Heiberg, dramaturg i pensador del seu temps, i de l'esposa i la mare de J.L. Heiberg, mentre que Søltoft el posa a banda tant de M. Bu b e r, com d'E. Lévinas, teòleg i filòsof, re s p e c t i va m e n t , del nostre temps. D'aquesta manera, Politis enfronta una concepció de l'e stadi ètic d'arrel hegeliana —o ètica «històrica» marcada pel «costum»— a una concepció de l'estadi ètic d'arrel cristiana—o ètica stricto sensu m a rcada pel « d e u re»—, i Søltoft enfronta una concepció de l'estadi ètic ancorada en la subjectivitat que tendeix tanmateix envers la intersubjectivitat —i que no pot ser a l e s h o res considerada el fonament d'una ètica individualista sinó d'una ètica de l'individu— a una concepció de l'estadi ètic ancorada en la intersubjectivitat, que tendeix envers la subjectivitat. (II) Encapçalades per una nota d'Agnes Heller que ben bé podria formar part de la biografia intel·lectual d'un bon nombre d'historiadors del pensament i de la religió d'ençà del primer quart del segle vint, les lectures temàtiques, est ructurals i estètiques incloses a l'apartat de notes o articles breus arrisquen una aproximació fidel al text de Kierk e g a a rd, en el sentit que intenten re a l i t- 1 6 Enrahonar 29, 1998 Begonya Sàez Tajafuerce zar un exe rcici hermenèutic que re p rodueix el major nombre possible de punts de vista que l'obra acull. Altrament dit, aquestes lectures no solament donen el to ( Stemning) a i del text kierk e g a a r dià, sinó que també palesen la suggerent diversitat d'estats d'ànim ( Stemning) i la reptadora disposició ( St e m n i n g ) filosòfica, teològica i literària que hom hi copsa. En conjunt, doncs, les Notes c o n f i g u ren una lectura d i a g r amàtica que proveeix el lector d'una re-presentació dels eixos o de les coordenades que il·lustren les relacions —i suggere i xen les interrelacions— existents entre les va r i a b l e s temàtiques i metodològiques, de contingut i formals, que donen suport a l'est ructura de l'antisistema kierk e g a a rd i à . (III) En t re els anys 1849 i 1850, Kierk e g a a rd escriu als seus Diaris i Pa p e r s que la Postil·la conclusiva i no científca a les engrunes filosòfiques (Afsluttende uvidenskabelig Efterskrift til de philosophiske Smuler), signada per Jo h a n n e s Climacus i editada per S. Kierk e g a a rd a Copenhaguen l'any 1846, «és tan sols un moment en la totalitat de la seva activitat com a escriptor, per bé que és un moment important, [car] es tracta d'una obra que, en virtut del seu contingut, de la seva estructura artística i de la seva conseqüència dialèctica, augura un futur prometedor» ( Pap. X6 B 114, p. 146). No hi ha dubte que l'epítet val especialment pel text que clou la Postil·la, titulat «Una primera i d a r rera explicació», inclòs a l'apartat de Traduccions i inèdit fins ara en català. No hi ha dubte que aquest text constitueix un «moment important» de la p roducció de Kierk e g a a rd, puix que explicita les directrius que tot exe rc i c i d ' i n t e r p retació del text de Kierk e g a a rd hauria de tenir en compte, i, així, n'estableix les pautes de la recepció, que són també les pautes de la lectura. En aquest sentit, sembla possible a hores d'ara donar la raó a Kierk e g a a rd i corroborar la significativa «conseqüència dialèctica» de la Postil·la, si més no, en l'àmbit de la re c e rca, de què són mostra tant els articles sobre l'estadi è t i c k i e rk e g a a rdià com les notes b reus. La premonició que el text prometia «en v i rtut del seu contingut» i de «la seva estructura artística» està confirmada, en major o menor mesura, per totes i cadascuna de les contribucions re c o l l i d e s en els apartats I i II d'aquest volum d'EN R A H O N A R. ( I V) En darrer lloc, l'apartat de les notifcacions ofereix dos tipus d'informació de rellevància, diguem-ne, pràctica, o sobre cert tipus d'accessibilitat al pensament kierk e g a a rdià. Es tracta, d'una banda, d'informació topogràfica, o sobre aquelles institucions que, d'una manera o altra, fins i tot a nivell editorial, promouen la lectura i la re c e rca de l'obra de Kierk e g a a rd; d'altra banda, d'informació bibliogràfica, o sobre les edicions i traduccions de l'obra de K i e rk e g a a rd al castellà que han estat publicades fins avui. Copenhaguen, tardor de 1998